lazarevitx

---

Nicolas Lazarevitx (1895-1975)

El 17 d'agost de 1895 neix a Jupille, a prop de Lieja (Valònia, Bèlgica), el militant anarcosindicalista rus Nicolas Ivanovitx Lazarevitx (o Lazarévitch) –la partida de defunció cita Nicolas Lazarewitch. Sos pares, revolucionaris russos exiliats, es deien Jean Ivan Lazarewitch i Anastasie Pochitonoff. En 1911 va començar a fer feina en una fàbrica com a electricista i freqüenta els anarquistes, esdevenint un actiu sindicalista. Quan va esclatar la Gran Guerra no va ser immediatament mobilitzat i va marxar a treballar un temps a Alemanya en 1916, abans de marxar a Holanda on va fer contacte amb els soldats russos fugitius d'Alemanya amb els quals va intentar en 1917, després de la Revolució russa de febrer, constituir un Soviet de soldats. Detingut per les autoritats holandeses, va ser internat en un camp a Bergen, d'on va fugir, aconseguint arribar a Rússia el gener de 1919, després d'haver contactat amb els espartaquistes a Berlín. Enrolat en l'Exèrcit Roig, va ser enviat a Odessa, aleshores ocupat per les tropes franceses des del desembre de 1918, per infiltrar-se i fer propaganda revolucionària als soldats francesos. Bloquejat en la retirada per l'Exèrcit Blanc de Dénikine, es va veure obligat a passar a Romania durant l'estiu de 1919. Després de travessar Iugoslàvia, va arribar a Itàlia l'estiu de 1920, on va prendre part en el moviment d'ocupació de fàbriques, aliat amb Francesco Ghezzi. Després d'una curta estada a la presó, va retornar a Rússia en 1921, trobant feina als tallers del ferrocarril de Moscou. Aleshores va començar a mostrar-se crític amb el règim soviètic. Acomiadat d'una fàbrica, marxarà en companyia d'una mestra francesa, Rosaline Leclerq, a treballar en una mina a prop de Toula, feina que va deixar per marxar a una petita comunitat a Jalta, on va retrobar Ghezzi i va conèixer Pierre Pascal. De tornada a Moscou, va continuar amb la seva militància obrera, amb Aleksis Maslov, en la fàbrica Dynamo, que el va portar a la seva detenció per part de la policia política (GPU) el 8 d'octubre de 1924 i a la seva condemna per «organització clandestina de treballadors» a tres anys de tancament en un camp –que va passar a Lubianka, a Butyrki, al camp de Souzdal i a la presó central de Vladimir. Gràcies a la mobilització internacional, va ser alliberat el 29 de setembre de 1926 i expulsat de la Unió Soviètica. Va arribar a França, on va col·laborar en el periòdic dels anarquistes russos exiliats publicat a París, Dielo Trouda. En aquests anys va participar en la mobilització per Sacco i per Vanzetti i va conèixer la seva companya Ida Gilman (Ida Mett). En 1927 va participar en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), amb Volin. L'1 de juliol de 1927 va realitzar un míting sobre sindicalisme a l'URSS a la Borsa del Treball de París en nom del Sindicat Autònom de Metal·lúrgics del Sena. A partir del gener de 1928 va fer una gira arreu França on va fer palès la situació dels presos polítics a l'URSS i fer així pressió sobre l'ambaixada soviètica. El juliol de 1928 va criticar des de les pàgines de La Révolution Prolétarienne el llibre laudatori sobre la Unió Soviètica d'Schumacher, publicat per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) aquell any. El novembre de 1928 la parella va ser expulsada de França i es va instal·lar a Lieja (Bèlgica), on, malgrat la malaltia dels pulmons de Lazarevitx, va treballar en una mina. Entre 1929 i 1931 va pertànyer al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, pres a l'URSS. En 1930 va retornar clandestinament a França i s'uneix amb Simone Weil. En 1931 va marxar uns mesos a Espanya, que acabava de proclamar la II República, i va fer de corresponsal per a La Révolution Prolétarienne. De tornada a Bèlgica, va crear amb Jean de Boë el periòdic Le Réveil Syndicaliste, però va ser condemnat en 1933 a quatre mesos de presó per prendre la paraula en un míting obrer prohibit. Entre 1934 i 1936 va romandre de bell nou empresonat. En 1936 va entrar a França il·legalment, on treballarà sense papers com a corrector d'impremta a Pré-Saint-Gervais. El 8 de juny de 1940, com que era estranger, va ser detingut i internat al camp de Vernet, però va aconseguir fugir tres mesos després durant un trasllat. Durant la guerra les autoritats li van assignar la residència. Després de l'Alliberament, va fer de corrector, essent membre del sindicat del seu ram, i va fer amistat amb Albert Camus, participant ambdós i altres (Louis Mercier, Roger Lapeyre, etc.) en el «Groupe de Liaison Internationale» (GLI, Grup d'Enllaç Internacional), per combatre l'estalinisme, «principal enemic d'Europa». Entre 1950 i 1958 va dirigir, amb Jean Bernier, la revista La réalité russe; i en 1954, també amb Bernier, va formar part dels «Cercles Libres d’Études soviétiques». El novembre de 1955, amb Albert Camus, van fer costat l'arquitecte rus Vlassov perquè pogués fugir de la Unió Soviètica. A finals dels anys 50 va participar amb els «solidaristes» russos de la Federació Nacional del Treball de la Nova Generació (FNTNG). És autor de nombrosos articles i fullets –que va signar amb els pseudònims Nicolas L. i Nuiteux L.–, com ara Ce que j’ai vécu en Russie (1926), Lettre de Russie (1927), Tu peux tuer cet home: scènes de la vie révolutionnaire russe (1950, amb Lucien Feuillade), L'école soviétique: enseignements primaire et secondaire (1954, amb Ida Mett) i À travers les révolutions espagnoles (1972 i 1986, pòstum). Nicolas Lazarevitx va morir el 24 de desembre de 1975 a l'Hospital de Saint-Antoine de París (França). Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine de la Universitat de Nanterre (París).