---
Charles
Malato (1856-1938)
El
2 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 3 de
juliol– de 1856 –la partida de defunció i algunes
fonts policíaques citen erròniament el 7
de setembre de 1857– neix
a Foug (Lorena, França) el
destacat periodista,
escriptor, dramaturg, corrector d'impremta, lliurepensador,
maçó i
propagandista anarquista, sindicalista i anticlerical Charles Antonio
Malato –la partida de defunció cita Armand Antoine
Charles
Malato de Cornet–, conegut com Charles
Malato i que va fer servir diversos pseudònims (Polydore Barbanchu, Cosmos,
La Cocarde, Talamo,
Thiosse, etc.).
Son pare, el rendista Antonio Malato de Cornet (Antoine Malato),
nascut a Sicília, combaté en la
Revolució italiana de 1848 i per això
s'hagué
d'exiliar a França, lluitant posteriorment en l'aixecament
del 2 de desembre de
1851 i en la Comuna de París; sa mare, Marie-Louise-Octavie
Hennequin, era
natural de Lorena. En 1894 ambdós, per orquestrar una
fallida fraudulenta de la
seva botiga, van ser condemnats a la deportació a Nova
Caledònia i son fill,
que aleshores acabava els seus estudis clàssics i es
preparava per a estudiar
medicina, els seguí, embarcant tota sa família
l'1 de març de 1875 a bord del
vaixell Var al port de Brest
(Bretanya). A Nova Caledònia Charles Malato
treballà com a telegrafista i, molt
interessat per la cultura canac, va ser, amb Louise Michel, un dels
pocs
francesos que va fer costat la revolta nativa de 1878. Sa mare
morí en la
deportació, però son pare va ser agraciat el 27
de novembre de 1879, amnistiat
l'11 de juliol de 1880 i retornà amb son fill a la
metròpoli el juny de 1881.
En aquesta època Charles Malato es definia com a
«republicà internacionalista».
En arribar a París visqué als baixos fons del XX
Districte i treballà com a
redactor de l'Agence Continentale, una agència de premsa
econòmica i política
dirigida per l'exgaribaldí Raqueni. L'antic communard
Olivier Pain el va fer entrar en la redacció del
periòdic radicalsocialista Le
Réveil Lyonnais, però aquesta
publicació
ràpidament va declarar-se en bancarrota, retornant a
l'Agence Continentale. En
aquesta època, a més de prendre
consciència socialista, va escriure la seva
primera novel·la de fulletó, David
Marx,
per al diari francoitalià de Raqueni La
Gazette du Soir i quan aquesta publicació va fer
fallida creà la seva
pròpia agència de premsa, l'Agence Cosmopolite,
que editava despatxos traduïts
de la premsa estrangera i que durà fins la seva
detenció l'abril de 1890. Entre
1884 i 1885 llegí assíduament La
Bataille,
diari socialista de l'antic communard
Prosper-Olivier Lissagaray, però el trobà molt
moderat. Durant l'estiu de 1885
assistí a un míting de l'anarquista Joseph
Tortelier que el va deixar fortament
impressionat i l'octubre d'aquell any prengué part en una
manifestació popular
contra el diari Le Gaulois, que
havia
il·luminat la seva façana per a celebrar la
victòria reaccionària en les
eleccions legislatives, i fou allà on pronuncià
el seu primer discurs de manera
improvisada. Amb Jacques Prolo, Léon Ortiz (Schiroky)
i el desertor belga Gérondal, membres del grup literari
«Cercle de la Butte»
que es reunia a Montmartre, fundà el Grup Cosmopolita,
políticament acostat al
periòdic Le Cri du Peuple,
editat per
Séverine, i que tingué la seva primera
aparició el maig de 1886 durant la
commemoració de la Comuna de París al cementiri
de Père-Lachaise. El setembre
de 1886 aparegué el primer número del
periòdic La Révolution
Cosmopolita. Journal révolutionnaire socialiste
indépendant, que publicà quatre
números amb una tirada de 5.000 exemplars.
L'ebenista Émile Méreaux s'adherí al
Grup Cosmopolita per a fer proselitisme
anarquista i gràcies a ell el grup es decantà pel
pensament llibertari. Després
que nombrosos italians entressin en el grup, s'intentà crear
una Lliga
Cosmopolita, rèplica a la Lliga dels Patriotes de Paul
Déroulède. El desembre
de 1887, amb altres nombrosos anarquistes, es barrejà amb
els manifestants
boulangistes, però el seus eslògans de
«Visca la Social!» van ser emmudits pels
de «Visca Boulanger!»; engegaren aleshores una
campanya de mítings sota el
títol «Ni parlamentarisme, ni dictadura: la
Social!». El juliol de 1888, amb
Léon Ortiz i Alain Gouzien, edità el
número únic del periòdic L'Esprit de Révolte. En
aquesta època
conegué Ernest Gegout, que en aquell moment dirigia el
setmanari socialista
revolucionari anarquitzant L'Attaque,
amb qui començà a col·laborar amb
Sébastien Faure i Lucien Weil, entre
d'altres, i s'adherí a la idea de la «vaga
general» i el sindicalisme revolucionari
promogut per Joseph Tortelier. Sobre aquest tema, l'agost de 1888, va
fer un
míting, amb Joseph Tortelier i Louise Michel, durant la vaga
dels terrelloners
parisencs. Entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 participà en
el Congrés
Anarquista Internacional, celebrat a la Sala del Commerce de
París, on parlà
sobre l'actitud dels anarquistes en cas de guerra i lloà la
insurrecció armada.
En aquests anys fou corresponsal del periòdic anarquista
londinenc Freedom. En 1889
publicà el seu primer
llibre polític, Philosophie de
l'anarchie,
on criticà l'«ultraespontaneisme»,
característic de l'anarquisme d'aquells
anys, i on reivindicà la necessitat d'un
«programa» revolucionari
anarcocomunista i criticà alguns axiomes llibertaris, com
ara el refús absolut
al vot, idees que van ser respostes per Jean Grave en La
Révolte. Abans de l'1 de maig de 1890 L'Attaque va deixar-se de publicar per
les denúncies judicials a
causa d'un article seu titulat «La lutte» i el 28
d'abril va ser condemnat, amb
Ernest Gegout, a 15 dies de presó i a 3.000 francs de multa
i aquell mateix dia
el Ministeri de l'Interior francès redactà una
decret d'expulsió al seu nom
acusat d'«agitador italià», argumentant
que son pare mai no es va naturalitzar
francès i que sa mare havia perdut la nacionalitat en
casar-se amb un
estranger. Malato i Gegout purgaren la pena a la presó
parisenca de
Sainte-Pélagie i poc després se sumà
Jean Grave, condemnat a sis mesos de presó
per un article publicat en La
Révolte,
moment en el qual Malato i Grave es van reconciliar de les seves
anteriors
disputes. El juliol de 1891 Malato i Gegout van ser alliberats i per a
evitar
un escàndol el Ministeri de l'Interior suspengué
la seva expulsió. Ambdós
publicaren aleshores un llibre en clau d'humor sobre les seves
experiències a
la presó, Prison
fin-de-siècle, i
paral·lelament publicà Révolution
chrétienne et révolution sociale,
marcadament sindicalista i pro feminista.
En 1892 desaprovà la campanya contra el Primer de Maig
engegada per Sébastien
Faure. Arran dels atemptats de Ravachol de març de 1892, que
provocaren la
primera gran ona repressiva antianarquista, decidí, abans de
ser detingut,
exiliar-se i el 4 d'abril, transvestit de pastor anglosaxó,
desembarcà a
Londres (Anglaterra). Per evitar els confidents policíacs,
sovint va fer servir
el pseudònim Polydore Barbanchu
i a
la capital anglesa es guanyà la vida fent classes de
francès i exercint de
secretari d'Henri Rochefort, escriptor pamfletari també
exiliat. Durant aquesta
època mantingué la corresponsalia de Londres per
al periòdic L'Intransigeant,
signant les
col·laboracions sota els pseudònims Cosmos
i La Cocarde. El desembre de 1892,
amb Nicolas Nikitine, creà Le
Tocsin,
periòdic anarquista dels exiliats londinencs partidari de la
violència política
i de l'entrada dels anarquistes en els sindicats i que
perdurà fins l'octubre
de 1894. A Londres col·laborà en Fortnighty
Review, freqüentà Émile Pouget
i els cercles anarquistes francesos,
italians i britànics; especialment milità en el
grup «L'Avant-Garde», amb
Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i Louise Michel. També
formà part del comitè
organitzatiu d'una festa al Grafton Hall que se celebrà l'1
d'abril de 1893, on
estrena el vodevil en un acte Mariage par
la dynamite. Setmanes després, l'abril de 1893,
amb Errico Malatesta i Josep
Delorme (Bercknell),
marxà cap a
Brussel·les (Bèlgica) per a participar en un
eventual cop de mà en ocasió d'una
vaga general, que resultà un fracàs. El 12 de
gener de 1894 marxà cap al nord
d'Itàlia amb la intenció de catalitzar un
aixecament en un moment de revoltes
populars, però amb vuit companys abandonà la
regió de Biella (Piemont, Itàlia)
sense haver aconseguit el seu propòsit, retornant a Londres.
Aquest mateix any,
publicà la seva autobiografia De
la
Commune à l'anarchie. Després de
l'atemptat d'Émile Henry, acceptà concedir
una entrevista al periòdic Le Matin,
que es va publicar el 28 de febrer de 1894, on, després de
mostrar la seva «admiració»
i «respecte» per Auguste Vaillant, que havia
atemptat contra l'Assemblea
Nacional francesa, criticà els atemptats indiscriminats
d'Émile Henry. Després
de l'amnistia de febrer de 1895 retornà a França
i el 26 d'abril d'aquell any
va ser detingut ja que el decret d'expulsió d'abril de 1890
encara era vigent,
essent alliberat dos dies després. També va ser
detinguda i alliberada poc
després la seva companya Louise-Léonie Louis.
Entrà com a redactor de L'Intransigeant,
d'Henri Rochefort, on
va fer campanya contra la monarquia espanyola, capficada en una guerra
colonial
a Cuba i llançada en una sagnant repressió contra
el moviment anarquista. El 10
de setembre de 1896, amb Henri Rochefort i Achille Steens, fou un dels
fundadors del Comitè Francès de Cuba Lliure
(CFCL) i participà en totes les
campanyes que portà a terme fins la seva
dissolució el març de 1897.
Paral·lelament, amb Fernando Tarrida del Mármol,
engegà una campanya per
l'amnistia dels vuit anarquistes condemnats a mort arran dels atemptats
del
carrer dels Canvis Nous de Barcelona («Procés de
Montjuïc»). El 28 de desembre
de 1896 fou un dels oradors del gran míting organitzat pel
CFCL a favor de la
revolució cubana i contra la
«Inquisició espanyola». En 1897, a
instàncies
d'Émile Janvion i Jean Degalvès, va fer de
professor al seu projecte d'escola
llibertària. En aquesta època publicà Les
joyeusetés de l'exil, crònica
humorística de la vida i de les dissensions
dels exiliats francesos a Londres. Durant la primavera de 1898
partí cap a Catalunya,
on alguns amics l'havien cridat per a fer costat l'evasió
del revolucionari anarquista
Ramon Sempau Barril de la fortalesa barcelonina de Montjuïc,
temptativa que
resultà un fracàs. Després
passà a València (País
Valencià), on el juliol
d'aquell any havien esclatat revoltes arran de la derrota espanyola a
Cuba, i a
Cartagena, també en agitació. Amb les mans
buides, retornà a França. En ple
«Cas Dreyfus», abandonà L'Intransigeant,
que havia esdevingut una publicació antisemita, i
col·laborà en L'Aurora,
d'Ernest Vaughan, on també
escrivien els anarquistes Émile Janvion, Bernard Lazare i
Urbain Gohier.
L'octubre de 1898 cosignà (Jean Allemane, Charles-Albert,
Pierre Bertrand,
Aristide Briand, François Broussouloux, Antoine Cyvoct,
Pascal Fabérot,
Sébastien Faure, Émile Janvion, Joindy, Henri
Leyret, Armand Matha, Octave
Mirbeau, Pellerin, Fernand Pelloutier, Émile Pouget,
Valéry) el manifest de la
Coalició Revolucionària, que arreplegava
republicans, demòcrates,
lliurepensadors, socialistes, revolucionaris i llibertaris contra la
reacció
(clericals, realistes, cesaristes, antisemites, nacionalistes, etc.), i
en 1899
entrà en Le Journal du Peuple,
diari dreyfusard d'extrema esquerra
fundat per
Sébastien Faure. L'11 de juny de 1899 prengué
part en la manifestació de
defensa de la República a Longchamp (París,
França), que acabà en desordres i
on va ser detingut; l'endemà, el Tribunal Correccional el
condemnà a 50 francs
de multa per portar «arma prohibida» (un vit de
bou). El desembre de 1899,
després de la fallida de Le
Journal du
Peuple, retornà a L'Aurora
i
durant uns anys es mantingué al marge del moviment
anarquista, ben igual com li
va passar a Sébastien Faure després del
«Cas Dreyfus». En aquesta època
participà en la Lliga dels Drets de l'Home, en la
Libre-Pensée i en la
francmaçoneria, formant part de la redacció de L'Aurora, dedicant-se a l'escriptura i al
periodisme, i
consagrant-se a la lluita anticlerical. Reivindicà, sense
èxit, l'admissió de
les dones en la maçoneria. El 3 d'agost de 1902 va ser
detingut en una
manifestació anticlerical en plena campanya contra les
congregacions
religioses. Quan el juny de 1903 Georges Clemenceau prengué
la direcció de L'Aurore,
abandonà el diari i va
escriure durant un temps en L'Action,
esforçant-se per viure de les seves obres
dramàtiques i de les seves novel·les.
En 1904 la seva peça teatral antireligiosa Fin
du ciel va ser prohibida per la censura. Aquest
període de compromís de
Malato amb el Gran-Orient de França va ser durament criticat
pel moviment
anarquista, des de Jean Grave en Les Temps
Nouveaux fins a Émile Janvien en L'Ennemi
du Peuple, encara que Francis Jourdain, des de Le
Libertaire, recalcava que malgrat la seva
iniciació maçònica mai
no havia adjurat de les seves idees revolucionàries. Tot i
això, en 1908
presentà la seva dimissió de la
francmaçoneria. En 1905 reaparegué en la
tribuna dels mítings obrers i antimilitaristes, fent costat
l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA), creada l'any anterior, i la
campanya
orquestrada per Émile Pouget dins de la
Confederació General del Treball (CGT)
per a la vaga general del Primer de Maig de 1906. Encara que l'any 1905
vingué
marcat per l'anomenat «Cas del carrer de Rohan»:
durant la nit del 31 de maig a
l'1 de juny, a la cantonada dels carrers Rivoli i Rohan, un individu
llançà
dues bombes al seguici del president de la República
francesa Émile Loubet i
del rei Alfons XIII d'Espanya, aleshores de visita a París,
i com a resultat 17
persones resultaren ferides, moltes greument, mentre els caps d'Estat
sortiren
indemnes. L'autor d'aquest fet, que mai no va ser detingut, va ser
l'anarquista
català que responia al nom fals d'Alejandro
Farrás Pina (o Eduardo
Aviñó Torner)
i que alguns han identificat com Mateu Morral Roca i altres com
Fernando Vela.
El fet és que la policia estava al corrent del complot, ja
que el 25 de maig
havia detingut els anarquistes Pedro Vallina Martínez,
Fernando Palacios, Jesús
Navarro Botella i Bernard Harvey com a sospitosos d'haver preparat
l'atemptat.
La justícia francesa inculpà també a
Malato i al sabater Eugène Caussanel, que
jugà el paper de bústia
per a la
correspondència entre el primer i el moviment llibertari
espanyol i que havia
rebut des de Barcelona bombes semblants a les que havien esclatat al
carrer Rohan.
Malato afirmà que mai no havia demanat bombes, de les quals
se'n va desfer, i
que tot era un muntatge preparat per la policia espanyola. El juliol de
1905,
quan encara era a la presó, publicà La
Grande Grève, que va ser ben rebut en els cercles
sindicalistes enfeinats
en la campanya portada a terme per la CGT. Entre el 27 i el 30 de
novembre de
1905 es desenrotllà a l'Audiència del Sena
l'anomenat «Procés dels Quatre» (Malato,
Vallina, Harvey i Caussanel), on Malato va ser defensat per l'advocat
Albert Wilm
i en el qual testimoniaren al seu favor nombroses personalitats (Armand
Matha, Henri
Rochefort, Hinck, Ernest Vaughan, Émile Janvion, Lucien
Descaves, Amilcare
Cipriani, Fortuné Henry, Sébastien Faure,
Liard-Courtois, Charles Martel, Léon
Jaubert, Chauvière, Meslier, Jaurès, Dejeante,
Francis de Pressensé, Aristide
Briand, Gérault-Richard, Estebanes, Fernando Tarrida del
Mármol, Alejandro
Lerroux, etc.). Durant el judici quedaren paleses les manipulacions
policíaques
espanyoles i franceses i els quatre inculpats van ser absolts. Un cop
lliure,
s'integrà en la campanya per la vaga general del Primer de
Maig i el 22 d'abril
participà, amb altres oradors de la CGT i estrangers, en un
gran míting dirigit
als treballadors immigrats a la Borsa del Treball parisenca. El 8 de
juny
prengué la paraula amb Victor Griffuelhes, Beausoleil,
Albert Lévy, Émile
Janvion i René de Marmande, en un míting
d'empleats en vaga. També va fer
promoció internacional d'aquesta campanya tot escrivint un
article per al
número únic del periòdic d'Errico
Malatesta Verso
l'Emancipacione. Fins al 1914 el veurem participant
activament en els actes
del moviment obrer i fent d'orador en mítings llibertaris i
sindicalistes
revolucionaris. Durant la tardor de 1906
col·laborà en L'AIA,
el butlletí d'aquesta organització
antimilitarista editat
per Eugène Merle i Miguel Almereyda. També
col·laborà en La Guerre
Sociale, creat pels dos anteriors i Gustave Hervé.
Durant
el primer semestre de 1907 muntà, amb Sébastien
Faure, una campanya a favor de
Francesc Ferrer i Guàrdia, que es jugava una pena de mort
per «complicitat» amb
l'atemptat de Mateu Morral Roca contra el rei Alfons XIII d'Espanya. El
12 de
juny de 1907 el pedagog anarquista català va ser absolt i
marxà cap a París per
a reunir-se amb els amics que li havien fet costat. La campanya pro
Ferrer
tingué tant de ressò internacional que la Junta
del Partit Liberal Mexicà (PLM),
animada des de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) per
Ricardo Flores Magón, anomenà Malato
portaveu europeu seu i a partir d'aquest moment publicà de
tant en tant
articles sobre la situació social mexicana. En 1908
heretà per sorpresa 100.000
francs d'un vell company desconegut i amb aquests diners
proposà a Émile Pouget
la publicació d'un periòdic. Però
Malato en aquest moment passava dificultats
econòmiques ja que no treballava en L'Aurore
i s'havia d'ocupar de la seva companya aleshores malalta, i finalment
només lliurà
entre 20 i 30.000 francs a Pouget, fet que donà lloc a La Révolution,
publicació en la qual Malato fou un dels seus
redactors principals durant els seus dos mesos d'existència.
A partir de 1908,
amb Sébastien Faure, Armand Matha i Aristide Pratelle,
formà part del Comitè
Francès de la Lliga Internacional per a
l'Educació Racional de la Infància
(LIERI), fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia. Durant la
tardor de 1909
prengué part activa en la campanya per l'alliberament de
Ferrer, qui finalment
va ser executat pel govern d'Antoni Maura Montaner. L'agost de 1910
col·laborà
en el número especial de Les Temps
Nouveaux contra els treballs forçats als batallons
africans (Biribi). En 1911
abandonà La Guerre Sociale,
encara que mantingué
una estreta amistat amb Gustave Hervé, i l'abril d'aquell
any esdevingué un
dels pilars de la redacció de La
Bataille
Syndicaliste. Sense adherir-s'hi, prengué la
paraula en nombrosos mítings
de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i
col·laborà en Le
Libertaire, incloent un llarg
editorial en favor de la Revolució mexicana publicat en el
número del 20 de
maig de 1911. En aquest mateix mes, el seu nom es va veure implicat en
un «complot»
per a atemptar contra diversos establiment de la policia orquestrat per
les
pròpies autoritats i, després que el seu nom
sortís en els diaris, Malato
denuncià el prefecte Louis Lépine i el seu
ajudant Lucien-Célestin Mouquin,
responsables de les «filtracions» a la premsa.
Entre 1913 i 1914 prengué part
en la campanya per l'alliberament d'Augusto Masetti, soldat
italià que havia
disparat contra un oficial per protestar contra la guerra colonial a la
Tripolitana.
L'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, fou un dels
que des del si de La Bataille Syndicaliste
reivindicà les
posicions de la CGT de vaga general contra la guerra, però
després modificà la
seva opinió fent una crida a transformar la guerra
imperialista en guerra civil
a Alemanya i criticant els pacifistes. Durant tota la guerra
esdevingué una de
les firmes més bel·licistes i patriotes de La
Bataille Syndicaliste i de La
Bataille, i el febrer de 1916 fou un dels signants del
«Manifest dels
Setze». A començament de 1918 passà uns
mesos a Londres amb son nebot i intentà
ser reclutat i marxar al front, però va ser eximit a causa
de la seva edat. No
obstant això, es presentà voluntari a
França i va ser incorporat el 8 de juny
de 1918, encara que no va ser enviat al front i només va fer
tasques a l'Escola
Militar com a secretari de l'Estat Major, a l'Hospital del
Lycée Michelet de
Vanves i al Centre Faidherbe. Després de la I Guerra Mundial
col·laborà en Les Temps
Nouveaux i Plus Loin,
òrgans dels exanarquistes que havien fer costat la
«Unió
Sagrada». En aquesta època es guanyà la
vida com a corrector a l'Assemblea
Nacional i l'1 de gener de 1928 s'afilià al Sindicat de
Correctors, on trobà
nombrosos llibertaris. Va fer costats les activitats de l'editorial de
«La
Escuela Moderna», que continuava amb la tasca
pedagògica de Francesc Ferrer i
Guàrdia. Entre el 5 d'octubre de 1937 i el 29 de
març de 1938 publicà en el
diari Le Peuple la seva
autobiografia
sota el títol «Mémoires d'un
libertaire». És autor d'Avant
l'heure (1887), Philosophie
de l'anarchie (1889), Prison
fin-de-siècle. Souvenirs de Pélagie
(1891, amb Ernest Gegout), Révolution
chrétienne et révolution sociale
(1891), Mariage par la dynamite
(1893, inèdit), De la Commune
à
l'anarchie (1894), Contes
néocalédoniens (1897, sota el
pseudònim Talamo),
Les joyeusetés de l'exil
(1897), L'homme nouveau (1898), La Prochaine (1899), César.
Pièce satirique en 2 actes
(s.d.), La sape. Pièce sociale en
3 actes
(1900), Barbapous. Drame satirique en 2
actes (1900), Les
mémoires d'un gorille
(1901-1905, com a Talamo), Un jeune marin (1901, com a Talamo), L'admission
de la femme dans la franc-maçonnerie (1902), Les enfants de la liberté
(1903, com a Talamo), Fin de ciel. Fantaisie irreligieuse en 4 actes i 5
tableaux (1904,
inèdita i prohibida per la censura), La
Grande Grève (1905), En
guerre! Pièce
de théâtre (1905), Les
classes
sociales au point de vue de l'évolution zoologique
(1907), Pierre
Vaux ou Les malheurs d'un instituteur (1907), Entre deux amours (1910), L'assassinat de
Ferrer.
Éclaircissements (1911),
Les
Fiancés de l'An II (1911),
Le général
Vendémiaire (1911), Les
Comuneros (1912), Maria
Pacheco (1913), Perdu au Maroc (1915), Le Nouveau Faust. Drame politico-fantaisiste en 4 actes
(1919) i Les Forains (1925). Charles Malato va morir el 7 de novembre de 1938
al seu domicili del XIV Districte de París (França) i va
ser incinerat quatre dies després al cementiri de
Père-Lachaise.
---
Foto
policíaca de Charles Malato (ca. 1894)
---
Foto
policíaca de Charles Malato (ca. 1894)
---
Foto
policíaca de Charles Malato (ca. 1905)
---
---