---
Ottorino
Manni (1880-1925)
El 27 de setembre
de 1880 neix a Fano (Marques, Itàlia) el periodista, escriptor i propagandista
anarquista Ottorino Manni. Sos pares es deien Enrico Manni, professor
d'educació secundària, i Anna Leonardi Silvi. Era molt petit quan son pare va
ser destinat a l'institut de Senigallia i tota sa família es traslladà a
aquesta localitat. Quan tenia sis anys i mig emmalaltí greument i patí una
anquilosi generalitzada que el postrà en una cadira de rodes, i a partir
d'aquesta data sofrí una cadena de malalties (torticoli, poliartritis,
nefritis, hemorràgies, crisis asmàtiques i cardíaques, etc.) que el van
turmentar durant tota la seva existència –l'abril de 1917 se li va amputar la
cama esquerra i en 1921 l'extremitat dreta. Tancat a casa, es dedicà a l'estudi
continu. De gran intel·ligència, quan encara no tenia vint anys començà a
llegir periòdics i fullets racionalistes i de mica en mica s'acostà al
pensament anarquista. En 1904 ja col·laborava en la premsa llibertària local.
Posteriorment col·laborà, signant amb son nom, amb les seves inicials o amb
pseudònims (Libertario, Souvarine, etc.) en diferents periòdics
anarquistes, com ara L'Agitatore, L'Alleanza Libertaria, L'Avvenire
Anarchico, Il Conferenziere Libertario, Germinal, Guerra e
Pace, In Marcia, Il Libero Accordo, Il Libertario, Pagine
Libertarie, Il Risveglio, Lo Sprone, La Valanga i Volontà,
entre d'altres. També col·laborà en revistes i publicacions no anarquistes. Fou
autor de nombrosos manifests, números únics, discursos, etc., per a grups
anarquistes de Senigallia i de la zona, que recorrien a ell gràcies a la seva
facilitat de paraula. Els temes que tractà van ser d'allò més diversos
(anticlericalisme, antimilitarisme, abstencionisme, sindicalisme, etc.). Va
escriure textos per a multitud de col·lectius, com ara la Lega Muratori, el
Comitato per la Pubblica Assistenza, la Lega Proletaria Ex Combattenti, el
Comitato per gli Affamati della Russia, el Comitato Pro Vittime Politiche, els
Aridit del Poplo, etc. Entre 1908 i 1909, per al Fascio Socialista-Anarchico
Senigalliese (FSAS), realitzà números únics (Il Fummine, Il Piccone,
Il Demolitore, Il Risveglio, La Riscossa, Il Ribelle,
etc.). En 1909 publicà l'opuscle Due novembre. I Morti. Fundador de
grups racionalistes, creà la Secció de Senigallia del Libero Pensiero (LP),
organització per a la qual publicà el número únic Il Faro (1910). Fundà
i dirigí el periòdic Il Solco (1914-1915) –en el tercer número d'Il
Solco (4 de maig de 1914) col·laborà el jove i, aleshores, socialista
Benito Mussolini. En 1914 publicà Frammenti d'azione vissuta. Opuscolo di
propaganda anticlericale e razionalista. Quan el conflicte bèl·lic
desencadenà una campanya antibel·lista, la qual li donà notorietat arreu del
país. Després de la Gran Guerra contribuí a la formació de grups anarquistes
(«Pietro Gori», «Germinal»). En 1919 va fer una crida amb la intenció de tornar
a editar Il Solco com a periòdic gratuït, però per manca de fons
econòmics abandonà la idea. Mantingué correspondència amb els principals
membres del moviment anarquista del seu temps (Virgilia D'Andrea, Leda
Rafanelli, Mario Puccini, etc.) i estigué en contacte directe amb Luigi Fabbri
i amb Errico Malatesta, qui conegué arran d'un míting l'1 de setembre de 1913 a
Senigallia i que, a partir d'aquesta data, el tingué com a col·laborador del
seu periòdic Umanità Nova. En 1921 publicà, amb un prefaci de Leda
Rafanelli, La mia vita. Racconto autobiografico, llibre que va ser
posteriorment reeditat en tres ocasions (1957, 1958 i 1966). Quan arribà el
feixisme, aquest va fer tot el possible per evitar que escrigués. Entre el 14
de gener i l'11 de maig de 1923 hostejà a la seva casa de Senigallia
l'anarquista Francesco Ippoliti, amb qui tingué una gran amistat. En 1923
traduí el llibre de Marius Deshumbert La morale fondata sulle leggi della
natura, que compta amb un prefaci de Camillo Berneri, i l'any següent
publicà In memòria d'una madre sublime, Anna Manni (Senigallia 26 febbraio
1849 – 23 aprile 1924). Ottorino Manni va morir el 17 de gener de 1925 a
Senigallia (Marques, Itàlia) i en el seu funeral i enterrament, malgrat el
feixisme prohibís la concentració i tallés les vies d'accés a la ciutat i
interrompés els enllaços ferroviaris, aglutinà més de dues-mil persones de
Senigallia i de les zones veïnes, i un intent de protesta que es va intentar
aprofitant l'avinentesa, va ser ràpidament reprimit per la policia i pels
carrabiners. L'epígraf de la seva placa funerària va ser redactat per Errico
Malatesta. El juliol de 1932 es creà a Basilea (Basilea, Suïssa) el «Gruppo
Anarchico Ottorino Manni». El 29 d'octubre de 1947 son germà Manlio fundà, amb
la seva biblioteca i el seu arxiu, el Centro Studi Sociali «Ottorino Manni». En
2007 Roberto Giulianelli publicà la biografia Un eretico in paradiso.
Ottorino Manni: Anticlericalismo e anarchismo nella Senigallia del primo
Novecento. Un carrer de Senigallia porta el seu nom.
---
Ottorino
Manni amb sos pares Enrico Manni i Anna Leonardi Silvi
---
Ottorino
Manni
---
Ottorino
Manni durant la postguerra
---
Detall
de l'anterior fotografia
---
La
mia vita. Racconto autobiografico (1921)
---
---