---
Gusmano
Mariani (1892-1964)
L'1 d'abril de
1892 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista,
anarcosindicalista i antimilitarista Gusmano Mariani. Sos pares es deien
Amerigo Mariani i Armida Paradossi. De jove entrà en contacte amb el pensament
llibertari a la perruqueria del vell internacionalista Raffaello Parenti. En
1908 formà part del grup juvenil llibertari «Grammichele» de Pisa i col·laborà
en Il Grido della Folla de Milà
(Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida com a obrer vidrier. Unit lliurement
amb Selica Fontana, filla de l'anarquista Priscilla Poggi, en 1910 la parella
tingué un fill, Germinal. En aquesta època formava part del grup juvenil
anarquista més important de la ciutat, «L'Avvenire», al barri popular pisà de
Porta a Piagge. El 26 de desembre de 1910 participà en el III Congrés Regional Anarquista
de Toscana i de la Maremma que tingué lloc a Pisa. L'1 de maig de 1911 va ser
fitxat per la policia. Col·laborà en la fundació de la Tipografia Cooperativa
de Pisa, on es va imprimir el setmanari L'Avvenire
Anarchico, en el qual va col·laborar, i entre el 29 de maig de 1913 i 20 de
març de 1914 en fou gerent responsable, per a passar, en 1916, a formar part de
la comissió administrativa. Entre finals de 1913 i començament de 1914 va fer
costat el «Comitè Contra els Locauts de Carrara» creat a Pisa en estret contacte
amb la Cambra del Treball i que recaptà fons a les fàbriques i barris populars
de la ciutat. El 24 d'abril de 1915 va ser condemnat a dos mesos i 15 dies de
presó per «amenaces». Oposat a la guerra i força actiu en la propaganda
antimilitarista, el 23 de setembre de 1916 va ser detingut a Venturina Terme
(Toscana, Itàlia) quan participava en una reunió clandestina contra la guerra i
va ser tancat a Volterra i a Florència (Toscana, Itàlia) fins al 25 d'octubre
de 1916. L'octubre de 1917 va ser detingut a Venturina Terme durant una reunió
clandestina d'anarquistes locals. Destinat al 69 Regiment d'Infanteria, desertà
i passà a la clandestinitat. El 12 d'abril de 1919 va ser detingut i lliurat a
les autoritats militars, però el 10 de setembre d'aquell any va ser alliberat
gràcies a una amnistia. De bell nou a Pisa, es posà a treballar d'estibador al
«Canal dei Navicelli» i engegà una intensa activitat propagandística entre els
treballadors del barri popular de Porta a Mare. Entre 1920 i 1922 col·laborà en
el periòdic Germinal de la Cambra del
Treball Sindical de Pisa, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI). En aquesta època fou secretari de la Cambra Sindical de Pisa.
Entre 1920 i 1921 va fer nombroses conferències i reunions a les zones de Pisa
i de Liorna. Va ser un dels principals organitzadors del Congrés Anarquista de
Toscana que va tenir lloc el 16 de gener de 1921 a Pisa. El 22 de gener de 1922
va ser detingut per «ultratge» a un comandant de la comissaria de carrabiners
de Porta a Mare; jutjat, va ser condemnat a cinc dies de presó. Amb l'arribada
del feixisme al poder, emigrà legalment amb sa família i son cunyat Vasco
Fontana a França. Establert d'antuvi a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), el
febrer de 1923 va ser contractat com a obrer a la fàbrica de vidre «Saint-Gobain».
Desenrotllà una intensa tasca propagandística anarquista entre la comunitat d'italians
exiliats, especialment a Lió (Forez, Arpitània), i a principis dels anys trenta
va ser nomenat director, amb Attilio Scaltri, del periòdic Insorgiamo!. El 14 de desembre de 1930 intervingué en una reunió
del Cercle «Sacco i Vanzetti» de Lió en la qual representants de diverses
tendències (anarquistes, maximalistes, bordigistes i reformistes), com ara
Marcello Bianconi, Antonio Bonito, Alfredo Bonsignori, Socrate Franchi, Primo
Lastrucci, Aldo Lecci, Marino Ripoli, Umberto Rossi, Giovanni Saroglia,
Giuseppe Scarmagnan i Gemisto Vallesi, decidiren engegar una campanya
internacional de premsa per aconseguir la llibertat dels anarquistes Francesco
Ghezzi i Alfonso Petrini, empresonats des de feia molt de temps a l'URSS. L'1
de desembre de 1931 participà, amb Socrate Franchi, Giovanni Matteozzi, Italo
Ragni i Attilio Scaltri, en una reunió celebrada al bar lionès Genévein
convocada per a redactar del número 4 del periòdic anarquista Insorgiamo!, i segons informes
policíacs, els presents es declaren preparats per tornar a Itàlia tot d'una que
esclatés la revolta contra el feixisme. El juliol de 1933 la policia assenyalà
en un informe que havia abandonat Saint-Priest (Forez, Arpitània) cap a una
destinació desconeguda. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés
Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que
se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França) i va ser nomenat membre del
Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR), juntament amb Camillo Berneri,
Carlo Frigerio, Umberto Marzocchi, Leonida Mastrodicasa i Bernardo Cremonini,
que resultà ser un infiltrat de la policia. En relació amb Camillo Berneri,
quan esclatà la Revolució espanyola, marxà cap a la Península amb son cunyat
Vasco Fontana. Integrat en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), dirigida
per Carlo Rosselli, entre agost i setembre de 1936 participà en les batalles de
Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudèver (Aragó, Espanya). Després de la
dissolució de la columna i la militarització de les milícies,
decebut del procés de la guerra civil espanyola condicionat a «hipòcrites
defensors de la República» i «falsos amics» (democràcies occidentals i l'URSS),
retornà a França. Va ser ingressat a l'Hospital Édouard Herriot de Lió per a
una intervenció quirúrgica. Col·laborà en el número únic de La Società Nuova. Periodico d'azione e
propaganda libertaria, publicat el 26 de maig de 1937 a París i editat pels
grups italians de la regió parisenca per a denunciar la contrarevolució
comunista a Barcelona (Catalunya) i els assassinats de Francesco Barbieri i
Camillo Berneri. Després col·laborà en la pàgina italiana («La voce
dell'antifascismo italiano») del periòdic parisenc SIA. Durant l'Ocupació visqué a la zona de Villeurbanne (Lió,
Arpitània) a casa d'una de ses filles i, encara que col·laborà amb la
Resistència de la zona, es va mantenir al marge d'activitats polítiques, molt
afectat arran de les morts de son fill Germinal en accident laboral el maig de
1939 i de sa companya Selica Fontana el març de 1942 a Pisa després d'una
delicada operació quirúrgica. Després de la II Guerra Mundial participà en la
reconstitució del moviment anarquista i en les iniciatives de la Federació
Anarquista Italiana (FAI), sempre com representant dels grups llibertaris
italians a Lió. També milità en el Moviment Anarquista Italià (MAI), en la
Federació Anarquista (FA) de França i en la Confederació Nacional del Treball
de França (CNTF). Entre el 17 i el 18 de març de 1946 representà els
anarquistes de Lió en el I Congrés Nacional de la FAI celebrat a Florència. El
21 de juliol de 1946 parlà en un míting de commemoració de la Revolució
espanyola que es va celebrar a la Sala de La Mutualité de París. Durant un
temps retornà a Pisa, on va continuà amb les seves tasques propagandístiques. Entre
el 16 i el 20 de març de 1947 representà la Federació Anarquista de Carrara i
els grups anarquistes de la FAI a França en el II Congrés Nacional de la FAI
celebrat a Bolonya i on va ser nomenat representant de la FAI en el Comitè de
Relacions Internacionals establert a París. El 27 d'abril de 1947 va ser ponent
en una reunió commemorativa en ocasió del retorn del cos de Gino Lucetti
celebrada a la plaça homònima (avui plaça Alberica) de Carrara (Toscana,
Itàlia). Fins a 1948 fou subsecretari de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) per a Europa Occidental, moment en que va ser reemplaçat per
Celso Persici. Entre el 22 i el 24 de febrer de 1948 fou delegat de la
Federació Anarquista de Pisa al Congrés de la FAI que se celebrà a Canosa di
Puglia (Pulla, Itàlia) i aquest mateix any va fer diverses conferències
propagandístiques. Entre l'1 i el 4 de juny de 1961 representà el Grup
Anarquista de Lió en el VII Congrés Nacional de la FAI celebrat a Rosignano
Solvay (Toscana, Itàlia). Gusmano Mariani va morir el 4 d'octubre de 1964 a
Sesto Fiorentino (Toscana, Itàlia).
---
Gusmano
Mariani durant la guerra civil espanyola (Monte Pelado, 10 d'octubre de 1936)
---
Notícia
de la mort de son fill Germinal Mariani publicada en el diari marsellès Le Petit Provençal del 10 de maig de
1939
---
Cartell
d'un míting on intervingué Gusmano Mariani (1946)
---
D'esquerra
a dreta: Giuseppe Mariani, ?, Gusmano Mariani i Maria (Sestri Levante, agost de
1956)
---
Gusmano Mariani
Necrològica
de Gusmano Mariani apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 20 d'octubre de 1964
---
---