martin

El 12 de juny de 1912 neix a Chartres (Centre, França) l'escriptor, pedagog, activista antimilitarista i militant anarquista Pierre Louis Martin. Fill d'una família de comerciants de Chartres, sos pares es deien Pierre Edgard Martin i Marguerite Louise Marie Poullain. En 1937, quan estudiava dret i economia i tenia una pròrroga d'incorporació a files per estudis, es declarà objector de consciència. Jutjat, va ser condemnat a 18 mesos de presó. En aquesta època rebé el suport de l'escriptor Jean Giono. L'abril de 1939 va ser novament condemnat a una pena de dos anys de presó per negar-se de bell nou a fer el servei militar. Quan esclatà la II Guerra Mundial es trobava hospitalitzat en un establiment militar fent una vaga de fam i va ser immediatament traslladat a la presó de Claravall (Xampanya, França), on treballà a l'escrivania. En aquesta abadia convertida en presó trobà una seixantena d'antimilitaristes i anarquistes, entre ells Jehan Mayoux, Gilles Dubois i Gaston Leval. El 6 de juny de 1940, arran d'un bombardeig de la presó, participà en l'auxili a les víctimes. Després del bombardeig, juntament amb una cinquantena de presoners, entre ells Gilles Dubois, retornà a la presó per a recuperar els seus documents i el sotsdirector i els guardians, retornats al seu post, els tornaren a empresonar. L'abril de 1941 va ser alliberat, però poc després va ser novament detingut al seu lloc de feina per enviar-lo a Alemanya per a realitzar el Servei de Treball Obligatori (STO), però aconseguí fugir. Aquesta part de sa vida la va explicar en el llibre Candide face au Moloch. Recit d'una aventure de la non-violence (1983). Un cop lliure, fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França). Durant 12 anys va ser elegit quatre vegades membre del Consell de la Internacional dels Resistents a la Guerra (IRG). En aquesta època col·laborà en diversos periòdics pacifistes, com ara Les Cahiers du Pacifisme (1946-1963), del qual va ser gerent, i Les Nouvelles Pacifistes (1949-1950), òrgan de la Confederació General Pacifista (CGP) animat per Louis Louvet i André Maille. En 1948 fou responsable d'una obra de desenvolupament comunitari del Servei Civil Internacional (SCI) a la Cabília (Magrib), on conegué els escriptors Albert Camus i Mouloud Feraoun, experiència que va explicar en el seu llibre En Kabylie dans les tranchées de la paix (1953). Posteriorment la UNESCO li confià una missió educativa amb els refugiats palestins a la franja de Gaza, a Egipte i a Jordània. Aconseguí una feina de professor al massís d'Ouarsénis (Algèria), on aplicà els mètodes pedagògics de l'educació integral, però poc després, en 1954, arran del terratrèmol d'Orléansville, actual Chlef, se li va prohibir l'estada a Algèria. Després de fer estudis de sociologia i ciències polítiques, en 1959 s'instal·là a Dakar (Senegal) per ocupar-se de diverses cooperatives rurals de l'Oficina Nacional de Cooperació i d'Acció al Desenvolupament (ONCAD) i de cooperatives escolars. A Senegal fou membre del Congrés dels Pobles i creà el moviment de Ciutadans del Món. A Dakar tingué sos dos fills, Alassane i Abdou. Entre 1959 i 1960 participà activament en les lluites antinuclears contra l'experimentació de la primera bomba atòmica francesa al Sàhara i fou un dels organitzadors d'una caravana de camions que recorregué Àfrica per denunciar aquesta situació i que fou finalment detinguda per les autoritats a Ghana; per denunciar aquest fet, portà durant 15 dies una vaga de fam davant l'ambaixada francesa d'Accra (Ghana). En els anys posteriors participà en les campanyes i vagues de fam portades per Louis Lecoin per a obtenir l'estatut d'objector de consciència per a tots els pacifistes. En aquesta època col·laborà en Liberté (1958-1971), de Louis Lecoin, i Le Réfractaire81974-1983), de May Picqueray. El maig de 1961 fou un dels sis «André Bernard» –tots els participants en l'acció prengueren la mateixa identitat segons una estratègia de l'Acció Cívica No Violenta (ACNV)– detinguts a Marsella (Provença, Occitània) amb el vertader André Bernard, insubmís anarquista des de feia quatre anys. El 17 d'octubre de 1961 es casà a Dakar amb la professora Jeanne Marie Dumeste. En 1966 creà un grup africà d'estudis i d'acció no violenta al Senegal i en els anys setanta va fer costat la lluita dels pagesos del Larzac (Llenguadoc, Occitània) contra la instal·lació per part del Ministeri de Defensa francès d'un polígon de tir a la zona. Amb Louis Simon animà la Lliga d'Acció Pacifista (LAP). Després de la seva jubilació en 1972 s'instal·là a amb sa família a Algèria i posteriorment es retirà a les localitats provençals de Grasse i Tourtour. Pierre Martin va morir el 22 de juny de 1998 al seu domicili de Grasse (Provença, Occitània).

Els set «André Bernard» (1961).
Drets, d'esquerra a dreta: Georges Abadia, Jo Pyronnet, Jacques Drouet, Pierre Martin i André Bernard; ajupits: Jean Rogier i Jean Pierre Hémon

Pierre Martin, fotografiat per Gerard Gery, a la seu del periòdic La Liberté durant la vaga de fam de Louis Lecoin (23 de juny de 1962)

---

Pierre Martin, fotografiat per Gerard Gery, a la seu del periòdic La Liberté durant la vaga de fam de Louis Lecoin (23 de juny de 1962)

---

Pierre Martin, fotografiat per Gerard Gery, a la seu del periòdic La Liberté durant la vaga de fam de Louis Lecoin (23 de juny de 1962)

---

Candide face au Moloch. Recit d'una aventure de la non-violence (1983). Dibuix de Moisan