---
Restituto
Mogrovejo Fernández (1891-1949)
Pel 1891 neix a
Palma (Mallorca, Illes Balears) el militar, periodista i propagandista
anarquista i anarcosindicalista Restituto Mogrovejo Fernández. En 1907 ingressà
com a voluntari en l'Exèrcit i entre 1913 i 1917 lluità en la campanya del
Marroc. En 1917, quan ja tenia el rang de capità, s'integrà en les Juntes de
Defensa de Sergents i presidí el Comitè d'Acció Secreta. El gener de 1918, amb
Tomás de la Llave, Juan Antonio Montero i altres, encapçalà l'aixecament del sector
més baix de l'Exèrcit i per aquest motiu fou expulsat de les forces armades i
tancat incomunicat a la presó Model de Madrid. Poc després es declarà
anarquista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid
(Espanya). Fou un dels fundadors, amb Mauro Bajatierra Morán, Valdés i Pastor,
de l'Ateneu Sindicalista, del qual en 1919 va se nomenat primer secretari.
Participà activament en l'organització del II Congrés Nacional Obrer de la CNT
(«Congrés de la Comèdia»), que s'inaugurà el desembre de 1919 a Madrid. En
aquesta època col·labora en el periòdic España
Nueva. En 1920 fundà i dirigí a Madrid Solidaridad
Obrera. Destacà com a orador, denunciant la política de la monarquia
espanyola i per aquest motiu patí detencions i empresonaments per delictes de
«lesa majestat» i «violació de la Llei de premsa». Instal·lat a Barcelona
(Catalunya), patí persecucions, fou detingut i deportat a Girona. Després
s'exilià a França i s'establí a Besiers, on publicà fullets, París i Marsella;
finalment s'instal·là a Lisboa (Portugal), organitzant-hi els primers grups
espanyols antimonàrquics i col·laborant en publicacions de l'esquerra
portuguesa. En 1924, a Lisboa, conegué Pedro Vallina Martínez. El juny de 1926
retornà clandestinament a Espanya per a intervenir en la «Sanjuanada» contra la
dictadura de Primo de Rivera, el fracàs de la qual el retornà de bell nou a
Portugal. A Lisboa treballa com a marmitó, va escriure fullets i, amb Manuel
Pérez Fernández i Sánchez, fundà un Comitè Internacional Pro Llibertat del Poble
Espanyol. En 1927, sota l'amenaça de ser extraditat i gràcies al suport d'un
diplomàtic llatinoamericà, marxà cap a Cuba, Mèxic i Nova York. L'abril de 1927
s'establí a Veracruz (Veracruz, Mèxic), on demanà asil polític. A Mèrida
(Yucatán, Mèxic) entrà en la redacció de Tierra,
òrgan oficial del Partit socialista, i dirigí Yucatán Moderno. En 1929 es desplaçà a la Ciutat de Mèxic, on fundà
i dirigí Horizontes Nuevos i, a
partir de 1930, el periòdic republicà España
Nueva. El juliol de 1932, segons alguns cridat pel president del Consell de
Ministres Manuel Azaña Díaz, retornà a Madrid (Espanya) i reingressà en
l'Exèrcit, però ben aviat va ser expulsat. Establert a Barcelona, el juny de
1935 va ser nomenat secretari del Comitè Regional del Partit d'Esquerra
Nacional a Catalunya (PENC, també conegut com Izquierda Republicana
Independiente) i el 22 de febrer de 1936 president del seu Comitè Regional. El
juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona per sufocar l'aixecament
feixista, sobretot en l'assalt de la caserna de les Drassanes, i immediatament
després dimití del seu càrrec al PENC i s'integrà en les columnes confederals
que marxaren cap a Aragó. Va ser nomenat membre del Comitè de Guerra de la
«Columna Sud-Ebre» i cap dels seus Serveis i Aprovisionament, comandant militar
de Casp i de La Puebla d'Híxar, i coronel intendent general del Front d'Aragó.
Quan gairebé el triomf franquista era un fet, va ser nomenat assessor de la
Direcció General de Seguretat. Durant la Retirada, va ser ferit a Lleida i a Barcelona
i el febrer de 1939 creuà els Pirineus. L'abril de 1939 aconseguí un passatge
per a Mèxic. Visqué a Mérida (Yucatán, Mèxic), on fundà la revista
cientificoliterària Humanidad, i en
1942 s'instal·là a la Ciudad de Mèxic, on es dedicà al periodisme, es va
inscriure en l'Agrupació Professional d'Escriptors i Periodistes Espanyols en
l'Exili, va escriure alguns llibres i fullets, i milità en la CNT mexicana.
Alguns pensen que milità en el Partit Republicà Federal d'Eduardo Barriobero y
Herrán, que estava afiliat a la maçoneria i en Izquierda Republicana (IR), i
que fou comandant de l'Estat Major de l'Exèrcit mexicà. A més de
col·laboracions en publicacions locals mexicanes, trobem articles seus en CNT, Fragua
Social, Mi Revista, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Los crímenes del zarismo español (sd), Los crímenes de un régimen. Los mártires de
España (1920-1921) (1921), La odiosa
Dictadura y los crímenes de Arlegui (1925), Los crímenes de Machado (ca. 1934), Historia de un crimen. Ni Franco, ni la monarquía (1940) i El dolor de España. Hechos históricos
rigurosamente exactos (1944). Restituto Mogrovejo Fernández va morir el 22
d'octubre de 1949 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).
---
Restituto
Mogrovejo Fernández
---
Redacció
de Mi Revista (Barcelona, juliol de
1937). D'esquerra a dreta: León
Lacalle, publicista i tresorer d'Hisenda; ajudant de Mogrovejo; Restituto
Mogrovejo Fernández, coronel de Milícies; i Eduardo Rubio Fernández (Chichito), director de Mi Revista
---
Restituto
Mogrovejo Fernández a la redacció de Mi
Revista (Barcelona, juliol de 1937)
---
Assistents
al sopar ofert a la Delegació del Consell de Defensa d'Aragó, de visita a
Barcelona, pel Centre Obrer Aragónes. Entre ells, Miguel Chueca, Joaquín Ascaso
i Restituto Mogrovejo Fernández (cinquè, tercer i segon, respectivament, per la
dreta de la primera fila)
---
---