moriones

El 22 de gener de 1913 –algunes fonts citen erròniament 1911– neix a Zangoza (Sangüesa, Navarra) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Vicente Moriones Belzunegui, conegut sota diversos pseudònims, com ara El Navarro, Navarrico, José Luis Márquez Boya, Valeriano Martínez o Enrique Martínez. Sos pares es deien José Moriones Arboniés i Basilia Belzunegui Arizcuren. Des de molt jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Comptable de professió, en 1933, quan es trobava desocupat a Sant Sebastià, marxà a Logronyo (La Rioja, Espanya). Detingut amb Antonio Larrañaga Goñi en aquesta localitat durant la revolució anarquista del 8 de desembre de 1933 quan feia una missió de coordinació i d'enllaç, va ser absolt en el judici celebrat entre l'1 i el 7 de febrer de 1934. Després dels fets revolucionaris d'octubre de 1934 va ser processat i empresonat a Burgos i al Fort de San Cristóbal de Pamplona. El juliol de 1936 participà en una temptativa d'evasió col·lectiva que fracassà i per la qual fou jutjat i tingué sort de no ser condemnat a mort. El maig de 1938, quan les tropes franquistes ocuparen la zona nord de la Península, va ser alliberat i provisionalment incorporat en serveis de reraguarda de l'exèrcit franquista. Acabada la guerra, l'estiu de 1939 passà clandestinament a França i, després d'una temporada en un camp de concentració, entrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) militaritzada al departament de Les Landes. El maig de 1940, amb altres companys, desertà. Detingut, aconseguí fugir i arribar el juny de 1940 a Tolosa de Llenguadoc, on es relacionà amb Francisco Ponzán Vidal i s'integrà en la seva xarxa d'evasions. Realitzà missions a l'interior de la Península, assegurant l'enllaç amb el Comitè Nacional de la CNT, fins la seva detenció el 7 d'agost de 1941 a Barcelona (Catalunya) amb documentació a nom de José Luis Márquez Boya. Tancat a la presó Model de Barcelona, va ser alliberat amb la promesa de col·laborar amb la policia franquista, promesa que no complí. Continuà treballant amb la xarxa de Ponzán, enquadrada en la «Xarxa Pat O'Leary», participant en l'evacuació de nombrosos refugiats, jueus, aviadors aliats i resistents. Per mor de la delació de Julián Comeras, el 14 d'octubre de 1942 va ser detingut amb Ponzán per la Gestapo a Tolosa de Llenguadoc i tancat a Vernet. El 22 desembre d'aquell any, gràcies a una falsa ordre d'alliberament redactada per la Resistència francesa, va ser posat en llibertat amb altres companys. Fou novament detingut per la Gestapo, sota el nom de Enrique Martínez i la professió de rellotger, l'11 de juny de 1943 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) quan intentava arribar a Barcelona i tancat a la presó parisenca de Fresnes. Després va ser enviat al camp de trànsit de Compiègne i el 17 de juny de 1943 deportat al camp de concentració de Buchenwald (Turíngia, Alemanya). El 30 d'abril de 1945 el camp va ser alliberat per les tropes aliades i, molt malmenat de salut, s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc, on va ser condecorat amb la Creu de Guerra per les seves activitats en la Resistència. En 1947 s'internà clandestinament a la Península en missió orgànica i fou detingut dues setmanes després a Sant Sebastià. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 40 anys de presó, pena que va ser ampliada per un intent de fugida i de la qual complí 18 anys, sobretot a la presó de Sant Miquel dels Reis. En 1963 sortí en llibertat provisional gràcies a la pressió de l'estranger i en 1965 pogué reunir-se amb sa companya a Barakaldo. Participà en el moviment llibertari clandestí i va ser nomenat membre del Comitè Regional del País Basc de la CNT. En 1967, fugint de la repressió, passà a França. Sis mesos després retornà a la Península i continuà amb la lluita clandestina a Barakaldo (Biscaia, País Basc). En l'última etapa de la seva vida era secretari general del Comitè Regional del País Basc de la CNT, membre de l'Aliança Sindical d'Euskadi i delegat a l'Interior de la Junta de Defensa i de Resistència del Govern basc en l'Exili. Vicente Moriones Belzunegui, poc després de casar-se amb sa companya, va morir el 22 de març de 1970 a l'Hospital Civil de Basurto de Bilbao (Biscaia, País Basc) d'una embòlia pulmonar a causa del seu deteriorament físic –altres fonts diuen erròniament que morí el 23 de març de 1970 a Barakaldo (Biscaia, País Basc) enmig del carrer d'un infart. Fou enterrat al cementiri de Barakaldo sota un epitafi de Goethe: «No ploreu la meva mort. Prosseguiu la lluita. Endavant, endavant sempre, per sobre de les tombes.». Entre presons i camps de concentració sumà durant sa vida més de 28 anys d'internament.

---

Necrològica de Vicente Moriones Belzunegui apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 de maig de 1970

---