---
Adelino
Paini (1888-1950)
El 17 de maig de
1888 neix a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) el sabater anarquista, sindicalista
i resistent antifeixista Adelino Paini, conegut sota diversos pseudònims, com
ara Dino, Pinoto, Pinotto i Carégä.
Sos pares es deien Giuseppe
Paini i Caralina Allodi. Només estudià els primers cursos
de primària i de ben
jovenet entrà a formar part dels ambients anarquistes,
subversius i marginals
dels subproletariat. El novembre de 1903 va ser detingut a Milà
(Llombardia,
Itàlia) per un delicte contra la «seguretat
pública» i enviat a Parma amb
residència obligatòria. El febrer de 1904, arran d'una
violenta discussió amb
un sacerdot, va ser denunciat per «ús de la
violència, amenaces i ultratges»
contra els guàrdies que el detingueren. Participà
activament en la vaga general
del setembre de 1904 i en el Primer de Maig de 1906. En aquests anys
freqüentà els
anarquistes Emilio Moranti i Odoardo Alfieri i, a més de ser
fitxat com a
anarquista, patí diverses condemnes per delictes comuns.
L'octubre de 1908 va
ser enrolat en la Infanteria, però l'abril de l'any següent
desertà. Refugiat a
Suïssa, va ser expulsat i, detingut a la frontera el maig de 1909,
va ser
reclòs un any en una presó militar. En acabar la pena, va
ser retornat al seu
regiment, però el gener de 1912 va ser llicenciat perquè
patia una «psiconeurosi
histericoepilèptica». El febrer de 1913 era a Niça
(País Niçard, Occitània), però
poc després es traslladà a Savona (Ligúria,
Itàlia) per a treballar a la
fàbrica de sabates Ferretti. Posteriorment entrà a formar
part del grup
anarquista «Pietro Gori», amb Lorenzo Gamba, Giuseppe De
Ceglie, Giuseppe Segatta,
Umberto Marzocchi i altres. En 1920 retornà a Parma i el
novembre de 1921 de
bell nou a Savona. En 1924, amb Umberto Marzocchi,
s'instal·là a Marsella
(Provença, Occitània). En aquesta època va ser
inscrit com a anarquista en el
«Registre de Fronteres». En 1926 s'establí a
París (França) on freqüentà els
cercles d'exiliats antifeixistes italians i l'any següent
s'instal·là a
Versalles (Illa de França, França). El novembre de 1930
el trobem a Brussel·les
(Bèlgica) militant força activament en un grup
anarquistes d'emigrats italians,
juntament amb Mario Mantovani, Eugenio Nastini, Giuseppe Bifolchi,
Vittorio
Cantarelli i Celso Bendanti, entre d'altres. En aquesta època,
segons la policia,
va ser acusat per alguns membres del seu grup de no haver ajudat
suficientment Michele
Schirru en el seu pla d'atemptar en 1931 contra Benito Mussolini. En
1932 un
informe del Ministeri de l'Interior el considerava
«particularment perillós»
per la seva activitat i va ser inscrit en el «Butlletí de
Recerca» i el juny
d'aquell any el seu nom apareix com a «terrorista» en la
llista de «subversius
residents a l'estranger». El febrer de 1935 forma part, com a un
dels seus
exponents màxims, del Comitè Internacional de Defensa
Anarquista (CIDA) de
Brussel·les. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí
al Congrés Anarquista
Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes
Emigrants Europeus») que se celebrà
a Sartrouville (Illa de França, França); promogut per
Camillo Berneri, reuní
una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i
de Bèlgica (Giulio
Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio,
Gusmano
Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione
Rivoluzionaria (CAAR,
Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els
responsables del qual van ser
Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio
i
Giuseppe Mariani. El març de 1936 s'adherí al grup
anarquista «Pensée et
Action» de Brussel·les, al voltant de Hem Day. El desembre
de 1936 viatjà a
Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la
«Columna Ascaso» de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació
Anarquista Ibèrica
(FAI). El desembre de 1937, després de fugir d'Espanya arran
dels «Fets de
Maig» d'aquell any, el trobem de bell nou a París. El
juliol de 1941 va ser
detingut per la policia alemanya i enviat al camp de
concentració de Trèveris
(Renània-Palatinat, Alemanya), on va ser testimoni de la mort de
Leonida Mastrodicasa.
El 16 de març de 1942 va ser lliurat a les autoritats feixistes
italianes;
jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa
penitenciària de Ventotene. El juliol de1943 va ser traslladat al camp de
concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on aconseguí fugir el
desembre d'aquell any i retornar a Parma. Després de la II Guerra Mundial continuà
militant en el moviment anarquista de la seva ciutat i es mostrà tot l'actiu
que la seva mala salut li va permetre. Adelino Paini va morir el 26 de maig de
1950 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i fou enterrat al cementiri Della
Villetta de la ciutat.
---
Adelino
Paini
---
Adelino
Paini al seu taller de sabateria
---
---