paulinodiez

---

Paulino Díez Martín (1892-1980)

El 4 de maig de 1892 neix a Burgos (Castella, Espanya) el militant anarquista Paulino Díez Martín, que va fer servir diversos pseudònims (José Pérez, Rafael Pérez, José Toribio Crespo, etc.). Sos pares, treballadors sense cap ofici, originaris del camp de Burgos, es deien Fernando Díez González i Teresa Martín González. Als quatre anys va assistir a una escola de monges, d'on serà expulsat per indisciplina, passant a l'escola de Tomàs Esteban, on també es va rebel·lar. Quan tenia 12 anys va ser aprenent de sastre i un temps baster, fins que amb 14 anys ingressà en la Societat de Fusters i Ebenistes (carrer Puebla, 33, Burgos) en qualitat d'aprenent i dos anys més tard és elegit vocal d'aquesta societat, càrrec que ocupà fins al 1910, any que marxa, juntament amb el seu germà, a Melilla buscant feina. En aquesta ciutat treballà en la construcció de barracots per a l'Exèrcit i el setembre de 1910 se suma a la vaga de fusters que volien corregir els abusos dels contractistes. Una nova vaga el febrer de 1911 es declarà en el sector de la construcció en una caserna d'artilleria que estava construint. En aquest temps coneixerà socialistes i anarquistes destacats, com ara José García Viñas, Manuel García, Victoriano Mairena, etc. En 1912, després de moltes gestions, aconsegueix legalitzar una Societat de Socors Mutus a Melilla i l'any següent crea amb altres companys un grup d'afinitat anarquista, que distribuirà premsa llibertària entre la milícia. Durant l'estiu de 1913 realitzà tres mesos se servei militar a Sevilla (Andalusia, Espanya), on va fer amistat amb l'anarquista José Sánchez Rosa. El març de 1914 aconsegueixen legalitzar les Societats Gremials de Resistència i el Primer de Maig d'aquell any va fer el seu primer míting a Pechina (Almeria, Andalusia, Espanya). El 2 d'abril de 1915 pateix la seva primera detenció com a «element perillós» per mor de la visita d'Alfons XIII a Melilla i que es perllongà durant 15 dies. Tornà a ser detingut el juliol de 1916 durant la vaga de subsistències. El grup anarquista al qual pertanyia Paulino Díez decideix denunciar el tripijoc contrabandista que tenien organitzat comerciants i govern militar, cosa que provocà un gran escàndol i que va provocar la destitució del governador militar Federico de Monteverde. Com a conseqüència de l'escàndol del contraban, l'octubre de 1916 patirà un intent d'atemptat, però aconsegueix refugiar-se en un vaixell ancorat al moll (El Sister, de la Transmediterrània). L'autor de l'intent d'atemptat va resultar ser un sicari anomenat Zaplana arribat a Melilla expressament i que després es va traslladar a Màlaga on feia de guàrdia d'ordre públic. El Primer de Maig de 1917 participà en un míting a Melilla en record dels «Màrtirs de Chicago» i a favor de la Revolució russa, i serà detingut pels visques a aquesta revolució que va llançar i acusat de trencar la neutralitat d'Espanya en la Gran Guerra. Pocs mesos després, el setembre de 1917, serà detingut de bell nou en ocasió de la Festa de la Flor que els militars preparaven a Melilla i l'endemà les parets del centre de la ciutat apareixeran empaperades amb un manifests que en demanava la llibertat. El setembre de 1918, amb motiu d'una vaga de ferroviaris de les mines del Rif que afectava els transports i els subministraments, va ser expulsat de Melilla i l'octubre de 1918 marxa cap a Barcelona (Catalunya) a la recerca de feina. A la capital catalana ingressà en el Sindicat de la Fusta (carrer de Sant Pau) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per la seva activitat, el desembre, serà nomenat delegat del Sindicat de la Federació Local de la CNT de Barcelona. La seva primera vaga barcelonina, quan treballava en una obra del carrer Milà i Fontanals de Gràcia, serà pel desgast d'eines que els obrers mateixos han d'aportar, i va durar tres mesos. Un dels primers militants que va conèixer va ser Gastón Leval, que es reunia amb els companys al Sindicat Metal·lúrgic (carrer Mercaders, 25). El gener de 1919 va ser elegit secretari de la Federació Local de la CNT de Barcelona. Una de les primeres mesures que va acordar el nou secretariat va ser que els companys cenetistes, en pujar al tramvia, demanessin al conductor que els ensenyés el carnet del sindicat; d'altra manera, es negarien a pagar. Aquesta tàctica de pressió va donar resultats ja que els inspectors de ruta, sorpresos, es veien impossibilitats d'exercir la seva tasca. En declarar-se la vaga de la Canadenca (gener de 1919) va pertànyer al «Comitè Fantasma», grup clandestí coordinador de la vaga, i assegurà l'edició clandestina del periòdic Solidaridad Obrera. El 17 de gener de 1919 va participar en un míting d'orientació en suport dels obrers tèxtils de «La Constància» en vaga. També va participar en el conegut míting del teatre del Bosc per informar de la situació de la vaga de la Canadenca i l'endemà es va celebrar el míting de la plaça de toros de Les Arenes. El 3 d'abril de 1919 serà detingut en un restaurant del carrer Sant Olegari mentre sopava, denunciat per un confident francès anomenat Louis, i serà processat militarment per 10 delictes i per cada delicte les autoritats demanaren 10 anys de presó. Internat al vaixell-presó Teresa Taya, el 5 de setembre de 1919, el mateix dia que va ser assassinat l'expolicia Bravo Portillo, va ser posat en llibertat provisional a la Presó Model de Barcelona després de passar cinc mesos empresonat. En acabar la vaga de la Canadenca, que va costar molts patiments, acomiadaments i llistes negres, va marxar a Andalusia, seguint els consell del Comitè Regional català que demanava la descongestió de militants a Catalunya. A Màlaga, en plena vaga de la marina mercant, serà detingut juntament amb un capità basc, cosa que motivà la convocatòria d'una vaga general de tot el port malagueny en solidaritat i que obligà al seu alliberament per part del governador civil. En aquesta ciutat, va organitzar els sindicats cenetistes de la Fusta, la Construcció i el Transport. El novembre de 1919 tornà clandestinament a Melilla amb la intenció d'unir-se a qui seria sa companya, però les autoritats li recorden que ha d'abandonar la ciutat en el termini d'un mes, temps suficient per muntar una vaga de forners reivindicant la jornada de vuit hores; també serà detingut a Melilla per la vaga de dependents del comerç i més tard alliberat. El desembre de 1919 participa en el «Congrés de la Comèdia» de Madrid, en representació dels sindicats malaguenys. El febrer de 1920 participa en una gira de propaganda per Algesires i els seus voltants per informar sobre els acords presos en el congrés. Quan tornà a Màlaga, el maig, va ser expulsat de la ciutat pel governador Gil Municio. S'instal·là a Sevilla (Andalusia, Espanya) sota el nom fals de José Pérez i començà a fer feina en una fusteria. A la capital andalusa prendrà part en la constitució dels sindicats cenetistes de la Fusta, de la Construcció, del Metall i dels Transports. En aquesta època va fer amistat amb Pedro Vallina Martínez i participà en l'edició de Solidaridad Obrera de Sevilla. El juliol de 1920 serà detingut a ca seva (carrer Enladrillada) en trobar-li una carta que la policia relacionà amb l'atemptat del mes anterior al periòdic malagueny La Unión Mercantil. Des de la presó de Màlaga organitzà una campanya de premsa sota el nom «Com es forgen els processos contra l'organització obrera» i el seu propi comitè de defensa confederal. El procés contra ell i sis companys seus començà el 16 d'octubre de 1920 i seran defensats pels advocats José del Río i Francesc Layret Foix; després de tres dies de l'inici del judici els sindicats declararan la vaga general a Màlaga i província. Layret va fer una argumentació tan emotiva de l'anarquisme que un caporal d'artilleria que es trobava entre el públic va cridar «Visca l'anarquia!», per la qual cosa els companys anarquistes van haver d'amagar-lo perquè no fos identificat. Tots van sortir absolts i la població malaguenya va portar a coll-i-be Layret fins a l'hotel, tot braolant visques a la CNT. El 4 de gener de 1921 torna a ser detingut a la feina i en corda de presos serà conduït de Sevilla a Còrdova, viatge que va durar tot un mes. Més tard serà confinat a un poble cordovès anomenat Las Torres i posteriorment a Viso de los Pedreches, des d'on serà enviat a la presó de Còrdova, on romandrà tancat en una cel·la de càstig per negar-se a assistir a missa. Amb el temps serà confinat a La Torre de Juan Abad, on el 7 de setembre de 1921, ajudat per joves del poble, aconsegueix fugir del seu confinament prenent un tren que el portà a Puertollano i d'allà a Pueblo Nuevo del Terrible (Còrdova), on viu el mestre racionalista Aquilino Medina. A prop d'allà, a Peñarroya, obriren una escola racionalista, on ell, amb nom suposat, començà la seva tasca docent en una classe amb quatre infants. La infraestructura de l'escola la va proporcionar Aquilino Medina i els miners de Peñarroya i els llibres eren els editats per l'Escola Moderna barcelonina. Al cap d'un temps els alumnes eren una quarantena i els vespres hi acudien els joves miners ansiosos d'aprendre. El gener de 1922 les companyies de carbó Asturiana i Peñarroya van reduir els salaris per la qual cosa es va declarar una vaga en ambdues companyies, que va ser traïda per la socialista Unió General de Treballadors (UGT). En aquells dies va emmalaltir d'una úlcera estomacal motivada per les contínues repressions i decidí marxar cap a Melilla amb la seva família per refer-se'n. Un cop establert i amb motiu de la Conferència de Saragossa on s'acordà la sortida de la III Internacional i l'adhesió a la nova Associació Internacional del Treball (AIT)–, un pic legalitzada la CNT, partí cap aquesta ciutat l'11 de juny de 1922; després de la conferència, juntament amb Salvador Seguí, marxà cap a Sevilla, on a l'Ateneu Literari dissertà sobre el «Concepte de la nova civilització». A més, van recórrer Huelva, Còrdova, Màlaga, Algesires, Jerez i Cadis, i es van recaptar més de 50.000 pessetes per als presos. A finals de juliol torna a Melilla, però va ser detingut el 10 d'agost i enviat a Màlaga, on passà 10 dies empresonat. Quan va sortir de presó es va trobar amb la vaga del moll suportada per tota la Federació Local de la CNT malaguenya, a la qual es va afegir, sabotejant els esquirols, per la qual cosa va ser detingut de bell nou juntament amb altres companys. A la presó van trobar 16 companys pagesos de Churriana acusats d'agredir esquirols en un vaga que ja durava quatre mesos. El febrer de 1923 es va traslladar a Mataró (Maresme, Catalunya) com a delegat de la Federació Local de Màlaga per assistir a una conferència de federacions locals i regionals, on es va tractar el tema de les vagues i es va començar una campanya pro presos. Després, amb el Comitè Nacional, va partir cap a Bilbao, on va participar en un míting al Frontó Euzkalduna amb el jove misser Aldasoro; després visitaran Tolosa, Vitòria, Burgos i Santander, però la gira se suspengué a causa de l'assassinat de Salvador Seguí a Barcelona, i marxa a Sevilla i Màlaga. A causa de la repressió a Catalunya, el Comitè Nacional de la CNT s'estableix a Sevilla i n'esdevingué secretari general, al costat seu hi havia Pedro Vallina Martínez (tresorer), Manuel Pérez Fernández (comptador) i Ramón Mazón Díaz (secretari d'actes). Poc temps després arribà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Després del cop d'Estat de Primo de Rivera de setembre de 1923, la CNT passà a la legalitat, però no obstant això, s'aconseguí organitzar un ple clandestí el 15 d'octubre a Saragossa (Aragó, Espanya), on s'acorda enviar dos delegats per entrevistar-se amb el coronel Francesc Macià Llussà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), que seran ell, per la CNT, i Antonio Parra pels grups anarquistes. En aquest període de la dictadura es va veure obligat a sortir d'Espanya i el 7 de juliol de 1924 partí, amb tota sa família, cap a Cuba amb el vapor Buenos Aires, on passà tres anys i quatre més als EUA. A l'Havana treballà en una fàbrica de cervesa i amb Jesús Arenas Ruiz fundà la Federació Nacional Cubana de Grups Anarquistes (FNCGA) amb el suport de Marcelo Salinas y López i Adrián del Valle Costa i va organitzar els gremis de l'Havana, participant el 5 de febrer de 1925 en la constitució de la Confederació Nacional Obrera de Cuba (CNOC), en el segon congrés de la qual va se nomenat secretari general. Amb el pseudònim de Rafael Pérez va poder sortejar un temps la persecució del dictador Machado, fins a juliol de 1927, quan va haver de fugir als Estats Units fent-se passar per José Toribio Crespo, natural de Puerto Rico. A Nova York (Nova York, EUA) participà en el gran míting pro Sacco i Vanzetti, en activitats contra dictadors europeus al costat de nombrosos companys (José Pantín, Frank González, José Restoy, Francisco Eive, etc.). En 1928 comença la publicació de Solidaridad, amb A. García, Castilla, Francisco Eive i José Restoy. Un cop instaurada la II República espanyola, el juliol de 1931 tornà a Barcelona, on es reuní amb el Comitè Nacional de la CNT, i més tard es traslladà a Melilla, on de bell nou participà en la reorganització dels sindicats, facilitant l'ingrés dels treballadors marroquins. Arran d'una vaga del transport a Melilla, increpà el governador civil, per la qual cosa serà detingut, processat i condemnat a dos anys, 11 mesos i 21 dies de presó. Després d'una apel·lació davant el Tribunal Suprem de Madrid, en la qual va ser defensat per Eduardo Barriobero y Herrán, aconseguí l'absolució. El febrer de 1932 va ser detingut pels «Fets de Fígols» i fou deportat a Almeria, juntament amb els germans Tarragó i Cano; més tard va ser enviat a Burgos en llibertat vigilada. En 1933 va ser nomenat secretari de la CNT de Melilla a la qual representà en el congrés andalús d'aquell any i en el míting de clausura en el qual va participar amb Buenaventura Durruti Domínguez i Francisco Ascaso Abadía, acabant pres alguns mesos al penal del Puerto de Santa María. Després del fracàs de la revolució asturiana d'octubre de 1934 va passar prop d'un any amagat a Melilla, on entrà en contacte amb militars republicans. L'aixecament militar del 17 de juliol de 1936 a l'Àfrica l'agafa a Melilla, fet que el va obligar a amagar-se, però finalment aconseguí, l'abril de 1937, passar al Marroc francès i d'allà a Barcelona. El juliol de 1937 participà en el Ple Regional de Baza i l'agost d'aquell any en el Ple Nacional de Regionals. El 18 de novembre de 1938 va ser operat d'úlcera a Barcelona, cosa que farà que no pugui retornar a Andalusia per fer-se càrrec del Comitè Regional andalús; després partí a Perpinyà per refer-se de l'operació. La caiguda de Barcelona, el gener de 1939, impedí la seva tornada a la Península i treballà en el comitè de suport als exiliats fins que va ser detingut i tancat al camp de concentració de Sant Cebrià. Mesos més tard, juntament amb Vallina i altres, aconsegueix embarcar-se en un vaixell que el portà a Amèrica. Recorregué Santo Domingo, L'Havana –on organitzà la CNT cubana i va viure amb Áurea Cuadrado y Domingo Rojas– i Panamà. Amb Parra i altres confederal s'instal·là treballà de fuster a Colón (Colón, Panamà) en la construcció de carreteres i després en la construcció de cases a la zona del canal. Durant una temporada restà al marge de la CNT, ja que fou expulsat pel Comitè Local de Colón, però més tard va ser reintegrat. Bon orador, també va col·laborar amb la premsa llibertària, com ara Cenit, España Nueva, O Libertario, Nervio, Solidaridad Obrera, etc. Va prologar Mis memorias de Pedro Vallina. És autor del llibre Una anarcosindicalista en acción. Memorias, publicat a Caracas en 1976 i que va ser reeditat a Barcelona en 2006 sota el títol Memorias de un anarcosindicalista en acción. Paulino Díez va morir el 20 de juliol de 1980 a Colón (Colón, Panamà).

---

Postal de Paulino Díez Martín enviada a la seva companya (Melilla, 1917)

---

Paulino Díez Martín amb sos companys de Melilla

---

Paulino Díez Martín i Rosalía Concepción Joya (Nova York)

---

D'esquerra a dreta: Paulino Díez, Francisco Ascaso, Vicente Pérez Combina, Buenaventura Durruti i Bartolomé Lorda. Presó d'El Puerto de Santa María (1933)

---