---

Josep Pujol Grua (1902-1966)

El 7 de juny de 1903 –algunes fonts citen el 13 d'octubre de 1902– neix a Benissanet (Ribera d'Ebre, Catalunya) el metge, militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Pujol Grua –el segon llinatge sovint citat com Grau–, conegut com Galeno i que va fer servir el pseudònim de Manuel Jiménez Creus. Fill d'una família benestant, estudià la carrera de medicina a Saragossa (Aragó, Espanya), on es llicencià en 1925, alhora que militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Guerra Civil espanyola era doctor de medicina general a la Roca del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya) i s'incorporà com a metge provisional en la Columna del Vallès Oriental i, després, a la Columna «Roja i Negra» fins a la militarització de les milícies. Acabà la guerra amb el grau de comandant de Sanitat de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf franquista passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers, on formà part del servei de sanitat improvisat pels refugiats; el 23 de juliol de 1939 va ser traslladat a l'hospital del camp de Sant Cebrià i l'11 de gener de 1940 va ser novament enviat a Argelers, per al 20 de maig ser transferit al camp de Bram, per a lluitar contra una epidèmia de tifus, abans de reintegrar-se novament al camp d'Argelers. El març de 1941, denunciat com a «comunista» pels estalinistes, va ser portat al camp de concentració de Gurs, on treballà en la infermeria. El maig de 1942 va se enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la mines de Busi (Aquitània, Occitània), on lluità clandestinament contra els nazis. Més tard aconseguí un contracte d'obrer agrícola i pogué reunir-se amb sa companya Anita Erro i sa filla a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on a més de patir fam i penalitats, fou «mosso d'operacions» del doctor cirurgià Joaquim Trias Pujol a la Clínica del Dr. Delteil. Participà activament en la reconstrucció de la CNT, però de bell nou va ser detingut pels alemanys i, allistat a la força en l'«Organització Todt», va ser portat a Bordeus (Aquitània, Occitània), on va fer feina al Buró de Sanitat de la caserna Niel com a metge dels obrers espanyols obligats a treballar a les fortificacions del «Mur de l'Atlàntic». En aquesta localitat també participà en la reconstrucció confederal, especialment com a membre del Subcomitè Confederal de la Zona Ocupada, en contacte amb el Comitè Nacional de la CNT, radical a Tolosa de Llenguadoc. Acusat de participar en sabotatges i de concedir baixes injustificades, va ser deportat a Alemanya. Durant el viatge amb tren aconseguí fugir a Metz (Lorena, França) i s'instal·là provisionalment a Talença (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial visqué a París, a Bordeus, on troba sa companya, i a Tolosa de Llenguadoc. En aquesta última ciutat, gràcies al suport del doctor Carles Martí Faced, s'ocupà sanitàriament de la nombrosa colònia d'exiliats i participà activament en la lluita antifranquista, tant a França com a la Península, on es relacionà amb els grups guerrillers llibertaris que actuaven al Barcelonès, especialment amb el de Josep Lluís Facerías. Prengué part en la reconstrucció de la CNT i en el Ple Confederal, celebrat entre el 15 i el 18 de juny de 1945 a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari, amb Gregorio Oliván i Antoni Carbonell, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), càrrec que abandonà el juliol de 1946 per a passar a la Península en missió orgànica. El 20 d'agost d'aquell any, va ser detingut a l'alçada de Girona per la policia franquista quan viatjava, sota la identitat de Manuel Jiménez Creus, amb tren Barcelona-Portbou; l'agost va ser traslladat a la presó Model de Barcelona, on el 12 de juny de 1947 va ser posat en llibertat provisional, encara que molt malalt de tuberculosi. Visqué amagat a Barcelona, prestant els seus serveis als companys (Josep Lluís facerías, Juan Cazorla Pedrero, etc.). Finalment, el 15 d'agost de 1947 un escamot guerriller (Facerías, Cazorla, Guillermo Ganuza Navarro i Pere Adrover Font) guiat per Francisco Denís Díez (Català), el passà a França. El seu domicili de Tolosa de Llenguadoc fou un refugi segur de Facerías i d'altres guerrillers llibertaris. En aquests anys assistí i assessorà la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiena, Occitània). El 26 de gener de 1952 marxà cap al Brasil i el 2 de febrer embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia), desembarcant el 15 de febrer a Rio de Janeiro i el 26 de febrer d'aquell any s'instal·là a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil). Després de nombroses dificultats per a homologar el títol de medicina, aconseguí un gran prestigi en la seva professió i prestà els seus serveis mèdics en la companyia Viação Aérea Rio Grandense (VARIG, Aviació Aèria de Rio Grande do Sul), alhora que continuà atenent els malalts pobres com havia fet tota sa vida. El 1956 la seva esposa demanà la baixa al Col·legi de Metges de Barcelona, ja que no sabia res del seu marit des de feia anys. Al Brasil milità en la CNT i fou membre de la seva Comissió de Relacions, amb Manuel Fernández. Amb aquest mateix, l'octubre de 1961, fou delegat por Porto Alegre al Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT de Brasil. El 19 de juliol de 1962 presidí un míting a Porto Alegre. Trobem articles seus en Más Allá. Josep Pujol Grua va morir l'1 de setembre de 1966 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i el seu enterrament donà lloc a una autèntica manifestació popular que fins i tot va ser ressenyada pels mitjans de comunicació del règim franquista. El seu testimoni va ser recollit per Frederica Montseny per al petit volum del Mundo al Día sobre l'exili.

Josep Pujol Grua

---

D'esquerra a dreta: Santiago Pérez Montes, Antoni Téllez Solà i Josep Pujol Grua (Tolosa, 1945)

D'esquerra a dreta: José Pérez Ibáñez, Jacinto Santaflorentina, Josep Pujol Grua i Antonio Ortiz Ramírez (Tolosa, 1949)

Josep Pujol Grua, dret, parlant en un míting de celebració del 19 de juliol
(Porto Alegre, 19 de juliol de 1962)

---