redondomoreno

---

Patricio Redondo Moreno (1886-1967)

L'1 de maig de 1886 –algunes fonts citen 1899– neix a El Cubillo de Uceda (Guadalajara, Castella, Espanya) el pedagog anarquista i anarcosindicalista Patricio Redondo Moreno, que va fer servir el pseudònim Paco Itir. Sos pares es deien Pascual Redondo, recaptador de contribucions, regidor i empresari de guix, i Casta Moreno. Estudià el batxillerat a l'Institut Cardenal Cisneros de Guadalajara i a Madrid. En 1901 començà estudis a la Facultat de Ciències de la Universitat Central de Madrid, els quals abandonà al primer any, matriculant-se posteriorment a l'Escola Normal de Magisteri d'aquesta ciutat. L'octubre de 1905 entrà com a interí a l'escola de Condemios de Arriba (Guadalajara, Castella, Espanya). En 1907 va fer una conferència contradictòria a les alumnes de l'Escola Normal de Mestres de l'Institut Científic Literari i Artístic «Cardenal Cisneros» de Madrid i el juny d'aquell any altra, sota el títol «Educación moral», a l'Escola Normal de Mestres d'aquella ciutat, organitzada per l'Ateneu Normalista. En 1907 col·laborà en el setmanari Flores y Abejas de Guadalajara amb articles sobre renovació pedagògica. En 1910 fou director de les escoles d'ensenyament racionalista i laic del Centre Instructiu Obrer Republicà de Cuatro Caminos de Madrid, on va fer diverses conferències. El juny de 1911 creà, amb Jesús Barbosa i altres, la Nova Institució Escolar, de la qual va ser secretari. A partir de 1912 col·laborà en el setmanari de Guadalajara La Palanca sobre temes pedagògics. En 1916 entrà com a professor especial de cal·ligrafia a escoles normals. Després de diversos intents d'oposició frustrats d'entrar com a professor d'escola, en 1920 aprovà a la Universitat de Barcelona (Catalunya) i el desembre d'aquell any entrà com a mestre a l'Escola Unitària de Puigvert (Segrià, Catalunya), on intentà aplicar les seves idees pedagògiques llibertàries, fet pel qual tingué diversos problemes amb l'administració i amb el capellà del poble. En 1925 aprovà oposicions restringides i s'integrà en el primer escalafó docent. En aquests anys formà part del grup de mestres renovadors «Batec» (Herminio Almendros Ibáñez, Salvador Ambrós, Fermí Palau, Maria Dolors Piera Llobera, José de Tapia Bujalance, Pepita Úriz Pi, etc.). En 1927 va escriure i publicar, amb José de Tapia Bujalance, la novel·leta Él y ella. L'octubre de 1930 va ser nomenat representant de la revista lleidatana Escuelas de España. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la seva participació en els preparatius de la insurrecció revolucionària de desembre de 1930 a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) el portà a la presó de Lleida (Segrià, Catalunya), de la qual va sortir amb la proclamació de la II República espanyola. El novembre de 1931 participà en actes confederals a Agramunt (Urgell, Catalunya) i a Artesa Baix Espadà, Catalunya), i el maig de 1932 a Alguaire (Segrià, Catalunya). En aquesta època col·laborà a Lleida amb la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de Treballadors (UGT). Després d'aprovar en 1933 a Madrid un concurs d'oposició per a director d'escoles graduades, i després d'un temps provisional a Vilafranca del Penedès (Penedès, Catalunya), el gener de 1934 va se nomenat director de l'Escola Nacional Graduada de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), càrrec que ocupà fins a 1939. Atret per la tècnica experimental pedagògica de Célestin Freinet, en 1933 assistí a les dues conferències que aquest va fer a l'Escola d'Estiu de l'Escola Normal de la Universitat de Barcelona i aquest mateix any s'integrà en la Cooperativa Espanyola de la Tècnica Freinet (CETF). Amb José de Tapia Bujalance, fou el promotor del I Congrés de la Cooperativa Espanyola de la Tècnica Freinet («I Congrés de la Impremta a l'Escola»), celebrat el juliol de 1934 a l'Escola Normal de Lleida. El juliol de 1934 també intervingué en un míting cultural celebrat al Teatre Comtal de Ripoll (Ripollès, Catalunya) i va difondre la tècnica Freinet a l'Escola d'Estiu celebrada a Barcelona. L'estiu de 1934 assistí, amb altres mestres, al Congrés de la Cooperativa d'Ensenyament Laic (CEL) celebrada a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on aprengueren les tècniques Freinet del grup francès. Defensor de la pedagogia llibertària, però alhora de l'escola pública, en 1934 mantingué una polèmica amb un mestre d'escola anarquista a les pàgines d'Acracia. En 1935 col·laborà en la revista Cooperación, editada per la CETF. El 10 de juliol de 1935 va ser detingut després d'escorcollar el seu domicili i trobar una pistola per a la qual no tenia llicència i va ser tancat a la Presó Model de Barcelona; jutjat per «propaganda extremista i tinença il·lícita d'armes», va ser absolt, però no va poder assistir al II Congrés de la Tècnica Freinet, que es va celebrar a Osca (Aragó, Espanya) quan era a la presó. En aquests anys va estar afiliat a la Federació Local de Sindicats de la CNT, on va proposar estratègies pedagògiques. El gener de 1937 intervingué en actes públics confederals i va fer conferències radiofòniques. Durant la Guerra Civil col·laborà en el Butlletí del Comitè de Defensa Local de Vilanova i la Geltrú, a més d'altres publicacions (¡¡Campo!!, Solidaridad Obrera, Vida Nueva, etc.). Crític en un principi amb Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) de Catalunya, posteriorment s'hi integrà, presidint a partir del 26 d'agost de 1936, amb Artur Planas Masdeu, la Delegació Comarcal a Vilanova i la Geltrú. Entre desembre de 1936 i juny de 1937 fou conseller mestre del Consell Nacional d'Assistència Social del Ministeri de Sanitat i Assistència Social encapçalat per Frederica Montseny Mañé. Després d'acabar la seva gestió política va reconèixer que el seu lloc era l'aula i no el despatx. En aquesta època col·laborà en L'Éducateur Prolétarien. El gener de 1938, l'Escola Graduada Núm. 1 de Vilanova i la Geltrú que dirigia va ser declarada oficialment Escola d'Assaig amb Tècnica Freinet. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs a diversos camps de concentració. Després de passar per refugis de Grenoble i d'Arcaishon, va ser acollit al domicili de Célestin Freinet. El 19 de juny de 1940 embarcà a Bordeus (Aquitània, Occitània) a bord del vaixell Cuba cap a la República Dominicana, però finalment el dictador Rafael Leónidas Trujillo Molina va negar l'entrada al país als nou-cents exiliats i a bord del Saint Domingue partí des de Fort-de-France (Martinica) cap a Puerto México (actual Coatzacoalcos, Veracruz, Mèxic), on va desembarcar el 26 de juliol de 1940. Acollit pel govern mexicà, amb altres exiliats, s'establí a San Andrés Tuxla (Veracruz, Mèxic), on es dedicà a ensenyar als infants del carrer, la majoria indígenes, a l'ombra d'un mango, mentre rebia suport de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). En 1941 va ser contractat per l'Escola Secundària per Cooperació de San Andrés Tuxla, alhora que llogà un local i adquirí una premsa, creant l'anomenada «Escola Experimental Freinet», la primera a Amèrica, que ensenyà de manera gratuïta infants i adults. En 1944 aconseguí que el govern mexicà reconegués oficialment la pedagogia Freinet i en 1948 l'Estat mexicà assumí la retribució del professorat de les escoles que havia creat. En 1948, a més d'establir una regular relació epistolar i de documentació amb Célestin Freinet, publicà nombrosos quaderns pedagògics (Alba, Mexicanitos, Mi afán, Nacú, Tonatiuh, Xóchitl, etc.) i assistí al Congrés Freinet celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Es dedicà a formar ajudants (Hermila de la Cera, Julio i Eulogio Chigo, Emilio i Norma Turrent de López, etc.), que completaren els seus estudis a l'Institut Federal de Capacitació. Acabà moderant les seves posicions polítiques i entre el 2 i el 4 de novembre 1951 intervingué en la Congrés Espanyol de la Pau celebrat a la Ciutat de Mèxic. El setembre de 1952 signà com a «antic dirigent de la CNT» el manifest «Por la amnistia de los presos antifranquistas». En 1954 va ser convidat per l'Institut Nacional Indigenista (INI) per aplicar els seus mètodes pedagògics al Centre Coordinador Indigenista Tzetzal-Tzotzil de Chiapas. En 1960 es matriculà a l'Escola de Pedagogia de la Universitat de Xalapa (Veracruz, Mèxic), on obtingué el títol de Mestre en Pedagogia després de presentar la seva tesi sobre la Tècnica Freinet. En 1965, ja amb la nacionalitat mexicana, visità Espanya. Malalt, Patricio Redondo Moreno va morir el 31 de març de 1967 a San Andrés Tuxla (Veracruz, Mèxic), el seu enterrament va ser multitudinari i va ser declarat «fill adoptiu» de la ciutat. L'11 d'octubre de 1969 s'inaugurà el nou edifici de l'Escola Experimental Freinet que encara perdura. En 1974, editat per Ramon Costa Jou, es publicaren la seva tesi i els seus escrits biogràfics sota el títol Patricio Redondo y la técnica Freinet, i en 2015 Daniel Suárez de la Cera publicà Relatos. Patricio y su escuela experimental Freinet. Un auditori municipal de San Andrés Tuxla porta el seu nom i les seves escoles actualment continuen en actiu.