---
Laureano Riera Díaz (1908-1988)
El 23 de maig de 1908 neix a Pergamino (Buenos Aires,
Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Laureano Riera Díaz. Sos pares, immigrants
asturians, es deien Laureano Riera Piñera i María Díaz, i després de molts
esforços pogueren muntar un forn de pa. Quan tenia 16 anys començà a treballar en
una colla de peons de camins que construïen l'estació d'Urquiza (Buenos Aires,
Argentina) i aquests treballadors el van introduir en el moviment llibertari. El
seu primer matrimoni va ser amb una exprostituta. Esdevingué com sos pares obrer
de fleca i formà part de la Societat de Forners de Pergamino. Posteriorment passà
a militar activament en el Sindicat d'Obrers Forners de Buenos Aires
(Argentina) i de Lomas de Zamora (Lomas de Zamora, Argentina) de la Federació Obrera
Regional Argentina (FORA). Fou partidari del sector anarquista seguidor de La Protesta. Es declarà insubmís al
servei militar. Després de perdre una vaga, durant un temps es dedicà a
l'«anarquisme transhumant» (linyera),
recorrent diverses províncies argentines (Buenos Aires, Santa Fe, Entre Ríos, Santiago
del Estero, Tucumán, etc.). En 1926, fugint de la policia, passà
clandestinament travessant el delta del riu Paraná a l'Uruguai. En aquest país
participà en la creació del Sindicat de Ferrers d'Obra, del qual va ser nomenat
secretari i delegat seu en el Consell Federal de la Federació Obrera Regional Uruguaiana
(FORU), i col·laborà en el seu òrgan d'expressió La Fragua. També milità en el Sindicat d'Escorxadors de la FORU.
Finalment va ser elegit secretari general de la FORU. En aquesta època
participà activament en la campanya de per a l'alliberament de Simón Radowitzky.
En 1929 retornà a l'Argentina. El setembre de 1932 participà en el II Congrés
Regional Anarquista que se celebrà a Rosario (Santa Fe, Argentina), on fou un
dels fundadors del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que
l'octubre de 1935 donarà lloc a la fundació de la Federació Anarquista
Comunista Argentina (FACA). Quan esclatà la guerra d'Espanya, decidí anar-hi i
deixà sa companya, sos dos infants i sa feina per partir. El 17 de juny de 1937
arribà a Barcelona (Catalunya), amb José María Montero, des de Rosario, passant
a Montevideo i via Àfrica (Dakar, Casablanca, Orà, Algel i Philippeville), com
a polissó del vaixell de càrrega espanyol Monte
Serantes, amb una important marineria de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), desembarcant a Marsella i després per terra (Perpinyà i
Port-Bou) fins a Barcelona, sempre ajudat per la solidaritat llibertària. A
Barcelona, d'antuvi, ajudà a José Grunfeld en la Secció de Defensa del Comitè
Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i posteriorment va anar al
front com a representant de la FAI en el Comitè d'Enllaç de la Zona de l'Est de
la Secció de Defensa de la CNT-FAI de Catalunya, amb seu a Lleida (Segrià,
Catalunya). El 30 de desembre de 1937 signà, amb altres companys (Aldo Aguzzi, Antonio
Casanova, Pietro Di Cesare, José Grunfeld, Adolfo Laina, Jacobo Maguid, Nita
Nahuel i Jacobo Prince) el «Manifiesto dirigido a todos los anarquistas de la
Argentina», on es condemnava l'actitud crítica dels sectors més puristes del
moviment llibertari internacional cap a l'actuació dels anarquistes espanyols i
s'invitava a tota la militància a solidaritzar-se amb revolució de la CNT-FAI.
En 1939 el triomf franquista l'agafà a França, on realitzava una missió, i,
després d'un temps a París, retornà a l'Argentina. En aquesta època s'integrà
en la campanya de suport als «Presos de Bragado» i fou secretari de Socors i
Sanitat de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), secretari del Comitè
Local de SIA de Rosario i secretari de la Comissió d'Ajuda als Exiliats
Antifeixistes (CAEA) a l'Argentina. Continuà amb les seves activitats anarcosindicalistes
en diversos sindicats (obrers navals i portuaris, barraqueros, etc.). El febrer de 1941 fou, amb Juan Corral, un dels
fundadors del periòdic Solidaridad Obrera.
Una voz obrera y campesina de orientación y de lucha, impulsat per la FACA
i òrgan oficiós de diversos sindicats autònoms no adherits a la FORA, del qual
va ser nomenat director, i que acabà prohibit l'agost de 1943 per les
autoritats arran del cop d'Estat militar del 4 de juny d'aquell any. En aquests
anys ideà un atemptat contra el president Juan Domingo Perón, però els companys
li demanaren desactivar la bomba en l'últim moment per por a la repressió que
es desencadenaria. En 1950, en plena repressió peronista, es va veure obligat a
exiliar-se a Montevideo (Uruguai), on en 1956 fou un dels fundadors de la
Federació Anarquista Uruguaiana (FAU). En 1960 publicà el reportatge EFCSA. Democracia sin capitalismo o
socialismo sin dictadura, sobre l'experiència autogestionària de la
cooperativa de producció «Establecimiento Frigorífico del Cerro Sociedad
Anónima» (EFCSA) de Montevideo, de la qual va ser un dels seus promotors. En
1964 publicà, amb Jacques Bouyé i Gaston Leval, el llibre L'homme dans l'industrie. En 1978 sortí el primer volum de la seva
autobiografia sota el títol Memorias de
un luchador social. Pergamino (1908-1914), Asturias (1914-1921), retorno a Pergamino
(1921-1925), al qual li va seguir un segon volum en 1981, Memorias de un luchador social. Buenos Aires
(1925-1926), Montevideo (1926-1929), Argentina (1929-1937), España (1937-1939),
restant un tercer tom inacabat i inèdit. Laureano Riera Díaz va morir el 22 de
setembre de 1988 a Montevideo (Uruguai).
---
Pícnic de l'«Ateneu Cerro - La Teja»
de Montevideo a començament dels anys cinquanta.
Laureano Riera Díaz és un
d'ells
---
Laureano Riera Díaz
---
Laureano Riera Díaz
---
Laureano Riera Díaz
---
---