segundomontoya

---

Juan Segundo Montoya (1899-1988)

El 24 de juny de 1899 neix al poblat miner de Plegarias (Curanilahue, Arauco, Biobío, Xile) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista Juan Segundo Montoya Nova, que signava Juan 2º Montoya Nova, i que era conegut com El Negro Montoya. Era fill d'una família nombrosa, formada per 12 germans i germanes. Son pare treballava de mayordomo –cap intermedi de la Compañía Minera y Industrial de Chile (CMIC, Companyia Minera i Industrial de Xile) que se situava entre els obrers carbonífers i el quadre tècnic de la indústria– a la mina de Luis Cousiño, fet que li donava un estatus una mica superior a la resta dels treballadors miners. Aquest fet va permetre que amb cinc anys pogué anar a l'escola primària, on va aprendre a llegir i a escriure, però va haver d'abandonar-la per motius econòmics. Després de treballar un temps a la mina i veure la explotació en pròpia carn, decidí emigrar i cap el 1919 s'establí a la ciutat de Concepción (Biobío, Xile), on va fer el servei militar obligatori. Després d'aquesta terrible experiència, amb 24 anys començà a militar amb la secció xilena dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), la central anarcosindicalista més gran d'aleshores. Apassionat pel naturisme, seguí un curs per correspondència i posteriorment ingressà en l'Institut de Biocultura de Buenos Aires (Argentina), on estudià any i mig. El maig de 1926 fou un dels fundadors del Centre Naturista de Concepción, del qual va ser secretari general. Entre juny i juliol de 1926 participà en les reunions celebrades a Concepción de la Federación de Estudiantes de Chile (FECh, Federació d'Estudiants de Xile), acostada al moviment anarquista, en pro d'una reforma estudiantil. En aquesta època administrà el periòdic anarquista Bandera Roja. Durant la dictadura de Carlos Ibáñez del Campo (1927-1931), per la seva militància en el moviment anarquista crioll, va ser deportat a l'illa de Más Afuera (Alejandro Selkirk), a l'arxipèlag de Juan Fernández del Pacífic Sud, on conegué altres presos polítics, tant anarquistes, com socialistes i comunistes. Un cop lliure, emigrà al sud del país, fugint de la repressió. En 1929 s'instal·là a Osorno (Osorno, Los Lagos, Xile), on treballà en la seva professió de sabater i continuà amb les seves tasques sindicals, com a representant de la Unió Industrial del Cuiro i Annexes, i de propaganda anarquista. A Osorno creà una «Pensió Naturista», on va fer de trofòleg, i una consulta iriològica. El 25 de gener de 1930 fundà, amb altres companys (Ricardo Bañados, Wenceslao Canales, Feliciano Carrasco, Valentín Iglesias, Antolín Moreno, Osvaldo Solís, etc.), el Centre Naturista d'Osorno, hereu de la Societat Naturista d'Osorno, creada en 1926. A finals del règim de Carlos Ibáñez del Campo creà, junt a altres anarquistes d'Osorno, un grup clandestí anarquista, format per més de 15 membres, que desafià l'aparat repressiu de la dictadura, i que publicà el fullet Crítica revolucionaria, on es va denunciar públicament les covardies i claudicacions de diverses organitzacions «revolucionàries», especialment comunistes, que van fer costat la dictadura. En 1931 també publicà el text Cocina naturista, racional y compatible. L'1 de novembre de 1931 fundà amb altres companys (Ricardo Bañados, Wenceslao Canales Andrade, María Espill, Alfonso Fuica Morán, Juana González, Juan A. Guerrero Montiel, Antolín Moreno Quilodrán, Osvaldo Solís Soto, etc.) la Federació Obrera Local d'Osorno (FOLO), secció local de la Confederació General del Treball (CGT), que agrupava grups sindicals llibertaris de la Federación Obrera Regional de Chile (FORCh, Federació Obrera Regional de Xile) i dels IWW. En aquest mateix 1931 publicà La organización y la cultura, tractat sociològic on analitza diverses temàtiques relacionades amb l'organització i la cultura popular. El 27 de desembre de 1932, durant una manifestació de la FOLO, fou protagonista de l'assassinat del seu amic Osvaldo Solís Soto en plena Plaça d'Armes d'Osorno, i ell fou detingut, empresonat i processat. Durant la seva estada a la presó d'Osorno va escriure el fullet Un llamado a los campesinos, que publicà el desembre de 1933, i on feia una crida als pagesos a organitzar-se en els principis anarcosindicalistes. A partir de 1934, i fins 1942 amb 223 números, fou l'editor responsable de Vida Nueva. Semanario órgano de la CGT en la Región Austral, on va expressar les seves idees i pràctiques lligades a l'acció directa, les idees antiautoritàries, els pobles indígenes, les reflexions sociològiques, la salut i el naturisme. En 1935 s'enfrontà, amb altres companys, a un grup d'una quarantena de nazis que va irrompre en una assemblea de la CGT i molts d'aquests acabaren a l'hospital. Quan esclatà la Revolució espanyola, organitzà, amb Fernando Pizarro, activitats de suport, de col·lecta i de difusió d'aquesta com a president del Comitè Pro Socors a Espanya d'Osorno; també dirigí la secció local d'aquesta ciutat de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i quan la guerra va acabà, va fer bona amistat amb nombrosos exiliats anarquistes peninsulars, com ara César Flores Naso. D'aquests anys són els fullets seus El paso de la CNT por el Gobierno de Valencia (1937), Preparando la emancipación en España (1937) i CNT-FAI. 19 de julio de 1939. La pressió dels latifundistes i colons europeus i dels escamots nazis l'obligaren a emigrar a la VII Regió del Maule de Xile. En 1942 s'instal·là a Talca (VII Regió del Maule, Xile), on ja viuria la resta de sa vida, continuant amb les seves labors sindicals i propagandístiques. En 1946 publicà Cancionero libertario. Entre el 18 i el 20 de setembre de 1958 participà en la Conferència Regional del Moviment Anarcosindicalista realitzada a Santiago (Xile) i fou nomenat membre de la seva Comissió Nacional. A començament de la dècada dels setanta milità, amb altres companys (José Ego Aguirre, Ramón Domínguez, Félix López, etc.), en la Federación Libertaria de Chile (FLCh, Federació Llibertària de Xile). Quan la dictadura militar d'Augusto Pinochet Ugarte es dedicà a difondre el naturisme amb el butlletí La Voz del Naturismo, fent a més conferències i publicant llibres. En 1978 fundà a Talca l'Associació Naturista, que comptà amb noranta afiliats i que feia xerrades educatives quinzenals. En aquest mateix 1978 va fer una conferència sobre la història de l'anarcosindicalisme xilè a França organitzada per la Coordinadora Llibertària Llatinoamericana (CLLA). En aquests anys va sortir el seu llibre La salud por el naturismo. Regimenes curativos, alimentación racional y compatible. En 1981 publicà els seus poemes autobiogràfics Poemas. Cultura, ética, sociedad i en 1984 el llibre Alimentación naturista, racional y compatible. Amb 86 anys sa vida se li va complicar durant tres mesos arran de la picada d'una aranya, però, malgrat tot, naturista radical com era, no va voler visitar l'hospital de Talca. Juan Segundo Montoya va morir el 7 de març de 1988 d'una broncopneumònia aspiratòria a Talca (VII Regió del Maule, Xile). En 2014 Eduardo Andrés Godoy Sepúlveda publicà la biografia Juan Segundo Montoya. La consecuencia de un anarcosindicalista y naturista libertario en Chile.