---
Domingo
Trama (1910-2003)
El 2 de setembre de 1910 neix al barri de La Boca de Buenos
Aires (Argentina) el militant anarcosindicalista Domingo José Trama. Fill de
pare francès, obrer de la indústria naval, i de mare argentina, era el major de
vuit germans. En 1922 va acabar els estudis primaris i en 1924 començà a fer
feina com a aprenent en diversos comerços de la zona. Quan tenia 17 anys va
entrar com a obrer reblador en la firma «Varaderos Ghioldi» i es va afiliar al
Sindicat de Calderers i Annexes. En 1928 els seus companys Hermenegildo Rosales
i Juan Navone el van presentar en el Gremi de Pintors i d'Obrers de Rasqueta,
al qual es va afiliar i des d'aleshores i fins al 1950 va treballar com a
escarader en la reparació de vaixells per als tallers «Lambertini e Hijos», «La
Marina», «La Anglo-Argentina» i «Moore McCormack». Quan tenia 20 anys començà a
freqüentar els bars Roma i Paulista de La Boca, on es reunien obrers
socialistes, comunistes i anarquistes, a través dels quals es va interessar pel
moviment llibertari. En aquesta època conegué importants personatges de la
política del seu temps, com ara el radical Crisólogo Larralde i el socialista
Alfredo Palacios. En 1930 la dictadura d'Uriburu clausurà la Federació d'Obrers
de Construccions Navals (FOCN) que agrupava cinc sindicats, inclòs al qual
pertanyia. Davant d'aquest clima d'arbitrarietats nasqué la seva passió per
l'anarquisme. En 1932 l'assemblea del Gremi de Pintors i d'Obres de Rasqueta el
nomenà per un any bibliotecari de l'agrupació. Durant els anys següents, fou
detingut nombroses vegades per la seva militància. En 1938 fou nomenat tresorer
del seu sindicat. L'agost d'aquest any va participar en una assemblea de la
FOCN que resolgué enviar ajuda a la Revolució espanyola. A partir d'aquest
moment i fins al final de la Guerra Civil, donà a la causa revolucionària
espanyola el dos per cent del seu sou. El març de 1939 es negà a reparar el
vaixell franquista «Cabo San Antonio», a càrrec del govern de Burgos i
promogué, juntament amb els seus companys, una vaga de cinc dies al «Taller
Cariboni». El 9 de setembre de 1940 formà part d'una comissió de treballadors
que va aconseguir, després d'un dia d'atur, que el prefecte del port desistís
d'aplicar una disposició de la policia que obligava a la FOCN a llevar de la
seva carta orgànica les paraules «boicot» i «acció directa». En endavant, va
formar part de totes les delegacions, en representació dels obrers, que
dialogaren amb les patronals en diversos conflictes i en qüestions de litigi
amb la policia. Per tot això, durant la dècada dels quaranta va ser detingut
nombroses vegades. Va ser delegat del «Comitè Pro Presos» de Bragado i el 20 de
novembre de 1940, en nom del Sindicat de Pintors i d'Obrers de Rasqueta, lliurà
a Pascual Vuoto, un dels detinguts a la presó de Mercedes, la màquina
d'escriure que havia sol·licitat per redactar els seus manifests de protesta.
Després, amb altres companys, fundà el 21 d'octubre de 1941 l'Ateneu de
Joventut d'Obrers de Construccions Navals i en fou elegit secretari. En 1942 va
ser nomenat per un any secretari del Sindicat de Pintors i d'Obrers de
Rasqueta. El 10 d'octubre d'aquell any, durant el govern de Ramón Castillo,
formà part d'una comissió que es va entrevistar amb el ministre de Marina,
Mario Fincati, a causa de l'intent oficial d'imposar un carnet identificador de
la Prefectura per a permetre l'entrada al port als obrers. Per aquest motiu va
començar una vaga juntament amb la resta d'obrers i, després de tres dies, el
Ministeri acceptà la proposta plantejada pels treballadors. En 1942, també, fou
clausurada per segona vegada la FOCN. En 1945 l'assemblea del Sindicat de
Pintors i d'Obrers de Rasqueta el reelegí secretari i l'any següent fou
designat per un any delegat davant el Consell Federal de la FOCN. En 1947 va
formar part de la comissió que presentà, davant l'organisme patronal Unió de
Constructores Navals (UCN), la petició dels empleats administratius navals per
a constituir el seu propi sindicat. A causa dels entrebancs suscitats en aquest
reconeixement, va participar en la vaga de 110 dies en solidaritat amb aquests
treballadors. En 1947 la FOCN fou clausurada per tercera vegada i el govern
creà un nou sindicat sota control oficial. Com a delegat del Consell Federal
dels gremis navals, en 1948 formà part de la comissió que comparegué davant
Juan Castro, ministre de Treball, per manifestar la decisió de l'assemblea
sindical de rebutjar la supervisió ministerial sobre la FOCN. En 1950
intervingué en una vaga de 45 dies en solidaritat amb la Federació Marítima i
en acabar el conflicte el govern creà l'Associació Marítima Argentina (AMA) i
clausurà per quart pic la FOCN que, no obstant això, seguí funcionant
clandestinament. En 1952 abandonà la feina de reparació de vaixells i entrà com
a ajudant d'electricista en els «Talleres Vignolo Hnos.», afiliant-se en el
Sindicat de Metal·lúrgics Navals que, ben igual que la resta de gremis de la
FOCN, funcionava clandestinament. Aquest mateix any fou acomiadat per haver
assessorat un grup d'obrers davant una maniobra de la patronal. En 1955, amb la
caiguda de Perón, la Revolució Llibertadora va aixecar la clausura de la FOCN i
fou elegit delegat del Gremi de Metal·lúrgics Navals davant el Consell Federal,
el qual també el designà secretari general de la FOCN. En 1956, amb companys
del Consell Federa i del Consell Regional, presentà una petició davant la UCN i
el «Taller Estatal Tarena» on se sol·licitava el reconeixement de la llibertat
sindical de la FOCN i l'acceptació de la jornada laboral de sis hores. Davant
la negativa a accedir a aquestes reivindicacions i l'aplicació d'un lock-out
patronal, l'octubre de 1956 encapçalà, com a secretari general de la FOCN, una
vaga que durà 13 mesos, la més llarga de la història d'Argentina. A finals
d'aquell any fou detingut per la policia, durant el conflicte, acusat d'impedir
la llibertat de treball i per ús d'armes de foc després d'un atemptat
esdevingut al port mentre ell i un grup de delegats mantenien un reunió amb el
patró dels «Talleres Tognetti», i fou empresonat tres mesos a la presó Villa
Devoto. El 26 d'octubre de 1957 el Ministeri de Treball reconegué com a gremi
únic el Sindicat Argentí d'Obrers Navals (SAON), format pels tallers estatals
Tarena. El novembre de 1957 finalitzà la vaga sense haver aconseguit les
reivindicacions i fou acomiadat de la feina. Després va realitzar diverses
feines temporals a diversos tallers («El Anglo-Argentino», «Lambertini» i «La
Marina») i continuà ocupant el càrrec de secretari general de la FOCN, però mai
no s'afilià al nou sindicat. En 1959 fou cridat, juntament amb altes vuitanta
obrers qualificats, per treballar als «Talleres Ryan», però de manera
clandestina ja que estava inscrit a les llistes negres com a vaguista, i hi va
desenvolupar tasques de reparació de vaixells uns quants mesos fins el
tancament del taller. En 1960 es va afiliar al sindicat «Luz y Fuerza», s'apuntà
a la borsa de treball d'aquest gremi i començà a treballar a l'àrea de
jubilacions i pensions de la «Compañia Italo-Argentina». Aquest any també fou
nomenat membre d'una Comissió de Reorganització de la Federació Obrera Regional
Argentina (FORA). En 1969 es va jubilar i dos anys després cessà en la seva
funció de secretari general de la FOCN quan aquesta es dissolgué a causa de la
mancança d'afiliats i la negativa a sotmetre's a les exigències de la Llei
d'Associacions Professionals. Durant els seus últims anys fou secretari de
l'Ateneu d'Obrers en Construccions Navals i director d'El Constructor Naval.
Domingo Trama va morir el 20 de maig de 2003 a Buenos Aires (Argentina) i el 26
d'octubre del mateix any les seves cendres foren llançades al Riachuelo, a pocs
metres dels tallers on treballà i lluità, en un sentit homenatge dels seus
companys i amics. Actualment l'Ateneu d'Obrers en Construccions Navals porta el
seu nom.
---
Domingo Trama
---
Domingo Trama en un acte de la
Federació d'Obrers de Construccions Navals
---
Domingo Trama (2001)
---
Domingo Trama (2001)
---
---