---
Francisco
Trigo Domínguez (1898-1977)
El 19 de febrer de
1898 neix a Nerva (Huelva, Andalusia, Espanya) el químic i sanitari anarquista
i anarcosindicalista Francisco Trigo Domínguez. Fill d'una família benestant i
conservadora, son pare, José María Trigo González, era comerciant de vins; sa
mare es deia Adulfa Domínguez Trigo. Entre 1904 i 1906 son pare fou regidor de
Nerva i durant la dictadura de Primo de Rivera va ser tinent d'alcalde,
promotor de la Unió Patriòtica a Nerva i, en 1926, alcalde per ofici del
governador civil; en 1927 dimití davant el nou governador i un carrer de la
població porta el seu nom. Francisco Trigo tingué aficions literàries des de
petit i el setembre de 1915 publicà l'obra teatral Amor y guerra. Drama en tres actos, que es representà a Nerva
aquell mateix any; també en 1915 publicà un conte. En 1916 obtingué el títol de
pèrit químic, cursat a l'Escola d'Arts i Indústries de Cadis (Andalusia,
Espanya), adscrita a la Universitat de Sevilla. Les seves inquietuds socials li
van impedir continuar amb el negoci familiar i s'instal·là al nord d'Àfrica. En
1922 s'adherí a la Lliga Espanyola dels Drets de l'Home. L'1 de gener de 1925
es casà a Melilla amb Rosalía Martín Álvarez i aquell mateix any s'integrà en
la Creu Roja Espanyola. Poc després, a Tetuan, nasqué son primer fill, Amando
Francisco. L'abril de 1927 nasqué a Nerva Angelita, alhora que publicà el
llibre Nerva. Un año de actuación
municipal, on explica l'actuació de son pare a l'ajuntament d'aquesta
localitat. Encara va tenir dues filles més, Adulfa i Amapola, nascuda en 1933.
En 1927 obtingué una plaça de funcionari com a auxiliar tècnic a l'Hospital del
Rei de Madrid, encarregant-se del servei de calefacció a la Infermeria Victoria
Eugenia. A Madrid començà la seva vinculació al moviment llibertari i en 1929 fou
un dels fundadors (carnet número 1) del Sindicat de Sanitat i Higiene de Madrid
de la Confederació Nacional del Treball (CNT). També participà en el grup
anarquista «Los Libertos», integrant en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
juntament amb Melchor Rodríguez García, Celedonio Pérez Bernardo i Luis Jiménez,
grup que actuà a l'Ateneu de Divulgació Social. El 6 de juliol de 1930 va ser
nomenat delegat en l'Aliança Republicana del Partit Republicà de Chamartín de
la Rosa (Madrid, Castella, Espanya), partit del qual va ser nomenat secretari. El
15 de desembre de 1930, arran de l'aixecament militar tres dies abans dels
capitans Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández, va ser detingut com a
membre del Comitè Revolucionari i per la seva intervenció en la lluita a Cuatro
Vientos (Madrid, Castella, Espanya). Jutjat en consell de guerra, va ser
condemnat a diversos anys de presó, ingressant a la Presó Model de Madrid,
encara que sortí mesos després amb la proclamació de la II República espanyola
el 14 d'abril de 1931. L'estiu de 1931, durant la destacada vaga de la
Telefònica, va ser relacionat amb la col·locació d'explosius a Madrid, fets
pels quals va ser detingut. El maig de 1933 va ser novament detingut amb la comadrona
cenetista Antonia Orán Cuello. El juny de 1931 participà, en nom del Sindicat
de Sanitat i Higiene madrileny, en el III Congrés Nacional de la CNT celebrat a
Madrid i el maig de 1936 en el IV Congrés Nacional confederal portat a terme a
Saragossa (Aragó, Espanya). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936,
va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional provisional, màxim òrgan de
coordinació confederal, i com a tal la nit del 18 de juliol va anar cap a
Saragossa per a conèixer de primera mà la situació, però en arribar la ciutat
ja estava en mans de l'exèrcit rebel. Participà en els enfrontaments amb els
militars aixecats a Madrid i després de la seva derrota s'incorporà com a
combatent voluntari. Quan lluitava a la carretera d'Extremadura, va ser cridat,
a proposta del Sindicat de Sanitat i Higiene, per la ministra confederal
Frederica Montseny Mañé perquè s'encarregués de les competències del Ministeri
de Sanitat a Madrid en el moment en que el govern de la II República s'havia
traslladat a València (País Valencià). Com a delegat del Ministeri de Sanitat a
Madrid, actuà com a conseller de Sanitat de la Junta de Defensa de Madrid,
organisme presidit pel general José Miaja Menant i que no tenia competències
sanitàries; en aquest càrrec mantingué i impulsà els serveis sanitaris
madrilenys i protegí els sanitaris de la ciutat independentment de la seva
ideologia, salvant la vida de molts d'aquests. Organitzà el primer Batalló
Antigas espanyol, del qual va ser membre del Comitè Polític i capità d'aquest.
El maig de 1937, amb la sortida dels ministres llibertaris del Govern de la II
República, presentà la seva dimissió. Reincorporat a l'activitat sindical, va
ser nomenat secretari de la Federació Regional del Centre de Sanitat i Higiene.
També, des de començaments de 1938, es reincorporà a l'exèrcit com a comissari
de Batalló, desenvolupant funcions de comissari delegat de Sanitat en l'Exèrcit
de l'Est a Catalunya. L'abril de 1938, quan el confederal Segundo Blanco
González ocupà la cartera del Ministeri de Cultura, va ser nomenat delegat
especial de la Subsecretaria de Sanitat en les províncies de Madrid, Toledo,
Guadalajara, Cuenca, Ciudad Real i Extremadura. L'octubre de 1938 quan el metge
anarcosindicalista Emilio Navarro Beltrán presentà la seva dimissió en la
Subsecretaria de Sanitat, assumí la delegació de Sanitat a tot l'Estat, llevat
de Catalunya. El febrer de 1939, s'encarregà interinament de la Subsecretaria
de Sanitat per absència del titular, quan la pèrdua de Catalunya anticipava la
victòria franquista, i el 13 de març, dies abans d'acabar la guerra, acceptà del
Consell de Defensa, fent costat l'acció de Segismundo Casado López, Cipriano
Mera Sanz i Julián Besteiro Fernández, el nomenament de subsecretari de
Sanitat. Aguantà fins el final a Madrid i quan les tropes franquistes ja
entraven a la ciutat, marxà cap al port d'Alacant, però sabent que les seves
opcions de sortir del país eren nul·les. Capturat, va ser enviat al camp de
concentració d'Albatera i tres mesos després a Madrid; d'allà pogué sortir amb
sa família cap a Nerva, però va ser denunciat per un sacerdot pocs dies després
i empresonat als soterranis de l'ajuntament. A partir d'aquí patí un llarg
període d'empresonaments i desterraments. Detingut preventivament a la presó
madrilenya de Torrijos, en 1940 va ser processat sumaríssimament d'urgència. El
març de 1942 va ser condemnat per un consell de guerra pel delicte d'«auxili a
la rebel·lió» a 12 anys de presó major. Poc després, el juny de 1942, el
Tribunal Especial pera a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme el va
condemnar a altres 12 anys i un dia de presó menor per la seva participació,
amb el nom de Germinal,
en la lògia
maçònica «España Democrática».
Després dels recursos pertinents, aquesta última
condemna va ser rebaixada a sis anys i un dia de confinament, que
patí a
Santoña. En aquesta població càntabra
visqué amb sa família, vivint com pogué
de fer classes particulars. Intentà en diverses ocasions, per
motius laborals i
de salut, que el seu confinament fos fitxat al llevant peninsular,
però sempre
li van ser denegades les sol·licituds. Finalment, el juny de
1944 la seva
demanda va ser acceptada i es pogué traslladar a Alacant
(Alacantí, País
Valencià) per treballar a l'empresa «Seguros
Peninsular» com a inspector
regional d'assegurances. Després de nous intents de trasllat per
motius de
treball, en 1946 pogué instal·lar-se a Madrid. En 1948
acabà de purgar la pena
de confinament. Malgrat que a partir de 1953 es pogué
reincorporar en la seva
feina de Sanitat, mai no tingué oportunitat de retornar al seu
antic lloc de
treball. Durant sa vida publicà una altra obra teatral, El honor de las mujeres, de la qual encara no s'ha trobat cap
exemplar, i deixà inèdit un text on analitza la seva actuació durant la guerra,
El tesoro perdido. Francisco
Trigo Domínguez va morir el 4 de desembre de 1977 a l'Hospital
Militar de Madrid (Espanya) a resultes d'un ictus i va ser enterrat al
cementiri de Carabanchel Alto de Madrid.
---
Portada,
amb una foto del jove Francisco Trigo Domínguez, del drama Amor y guerra (1915)
---
Francisco
Trigo Domínguez al seu despatx
---
Francisco
Trigo Domínguez, segon per l'esquerra, amb altres caps i oficials que
assistiren a l'acte de lliurament de diplomes al personal de la Creu Roja
(juliol de 1938)
---
---