---
Pietro
Paolo Vagliasindi (1889-1961)
El 21 de setembre
de 1889 neix a Bergam (Llombardia, Itàlia) el militar, espia feixista i,
després, ambigu lluitador antifeixista Pietro Paolo Vagliasindi, conegut com Pablo. Sos pares es deien Casimiro
Vagliasindi, general de divisió de l'exèrcit italià, i Marina Battisti. Continuà
amb la tradició familiar i en 1911, durant el seu servei militar, esdevingué
oficial, prenent part en la Gran Guerra. En 1917, amb Luigi Freguglia, Giovanni
Messe i Cristoforo Baseggio, fou un dels creadors dels «Arditi» de l'Arma
d'Infanteria de l'Exèrcit Reial italià. Com a inspector d'Infanteria amb el
grau de major, seguí Gabriele D'Annunzio en l'aventura de l'Estat Lliure de
Fiume (1920-1924) i esdevingué un cèlebre aviador. Després s'establí a Milà
(Llombardia, Itàlia), on visqué de manera burgesa i relacionant-se directament
amb la família reial, amb la jerarquia feixista i amb Benito Mussolini mateix.
No obstant això, en desacord amb l'assassinat en 1924 de l'advocat socialista Giacomo
Matteotti, decidí allunyar-se d'Itàlia i marxà cap a l'Àfrica oriental com a
pioner. Després de diverses intervencions a l'Aràbia occidental, a partir de
juliol de 1924, efectuà missions d'informació a França, on s'acostà als cercles
feixistes dissidents, alhora que als grups garibaldins, tot freqüentant els
casinos i les sales de jocs. En 1925 romangué a Montecarlo (Mònaco) i a París
(França), on, per mediació del comissari de policia Sabbatini, el baró Romano
Avezzana, ambaixador d'Itàlia, l'encarregà la missió política de sondejar les
intencions del dissident Carlo Bazzi, missió que acceptà amb reserves. El maig
de 1925 participà, amb Gabriele D'Annunzio i Eugenio Casagrande, en un vol amb
dos hidroavions entre Itàlia i Argentina. En 1925 va ser nomenat tinent
coronel, però una investigació disciplinària s'engega contra ell, cosa que li
fa esdevenir enemic de Mussolini. A partir de 1927, a Brussel·les (Bèlgica),
començà a allunyar-se dels cercles feixistes i s'alia amb el cònsol italià
Giuriati, qui li fa costat. El 10 de febrer de 1927 va ser expulsat de França
acusat d'«espionatge militar». El 28 de juliol de 1928 les autoritats feixistes
ordenen la seva captura per «subversiu» i en 1929 va ser degradat a simple
soldat d'Infanteria per «indisciplina». Finalment, a causa de les seves
«divergències d'opinió amb Mussolini», s'exilià a Bèlgica. Entre desembre de
1929 i el gener de 1930 projectà una gran campanya de premsa contra Mussolini,
però finalment es limità a publicar en el diari Le Soir de Brussel·les una sèrie d'articles, redactats pel dissident
feixista Carlo Bazzi. En 1931 França acceptà de bell nou acollir-lo i dos o
tres vegades per setmana efectua assaigs de vol amb un hidroavió a Argenteuil
(Illa de França, França). En aquesta època sembla que promogué la creació d'una
associació d'aviadors antifeixistes italians i va estar constantment vigilat
per la policia italiana que el considerava antifeixista. L'abril de 1933 marxà
cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb personal de la companyia
d'aviació italiana «Gènova-Barcelona», interessant-se per les característiques
dels aparells. En 1934 visqué amb una comtessa belga en un xalet de Sitges
(Garraf, Catalunya) i feia diners venent una col·lecció de segells als
filatelistes. En aquesta època catalana mantingué estranys contactes amb el
consolat italià, alhora que es relacionava amb republicans i antirepublicans,
quedant clar que feia el doble joc. Quan el cop militar feixista de juliol de
1936, s'enrolà en les milícies antifeixistes catalanes. Camillo Berneri l'acusà
de ser un espia, però una investigació engegada pels anarquistes conclogué
negativament. Col·laborà com a tècnic militar al front de Casp (Saragossa,
Aragó, Espanya) amb l'anarquista Bruno Castaldi, comandant d'avituallament de
la Secció Italiana de la «Columna Durruti». Durant l'estiu de 1937 va ser
detingut pel Servei d'Investigació Militar (SIM) comunista i tancat a Montjuïc
i a Sogorb (Alt Palància, País Valencià). Posteriorment, el 24 de març de 1938,
després de la caiguda d'Aragó a mans feixistes, va ser detingut a prop de
Girona (Gironès, Catalunya) i poc abans de l'ocupació d'aquesta ciutat per les
tropes franquistes, el gener de 1939, creuà, amb altres detinguts polítics, els
Pirineus i fou concentrat als Banys i Palaldà (Vallespir, Catalunya Nord).
Decidí, no obstant, retornar a la Península i passà la frontera pel Pertús
(Vallespir, Catalunya Nord), reconegut, va ser detingut el febrer o l'abril de
1939 a Girona i empresonat per les tropes franquistes que acabaven d'ocupar
Catalunya. El 29 de març de 1940 va ser jutjat i condemnat a cadena perpètua
per «haver ajudat com a tècnic i conseller la "Columna Durruti" i
haver pres part en activitats al front d'Aragó entre agost de 1936 i febrer de
1937» i per «treballar durant dos mesos en la fabricació de bombes de mà amb el
polonès Vladimir Zaglowa en benefici de l'Exèrcit Roig». A començament de 1941
la pena va ser commutada per la de 20 anys de presó i reclòs a la Presó Model
de Barcelona per motius polítics. Posteriorment sembla que va ser traslladat a
alguna presó espanyola (Salamanca, Guadalajara, Alcalá de Henares) i se'n va
perdre el seu rastre, encara que sabem que va morir en 1961. Tot sembla indicar
que Pietro Paolo Vagliasindi fou un espia feixista que al final caigué en
desgràcia.
---
L'ardito Pietro Paolo Vagliasindi
---
Poema
de Gabriele D'Annunzio dedicat a Paolo Vagliasindi
---
Foto
policíaca de Pietro Paolo Vagliasindi
---
Caserna
General de la «Columna Durruti» (Bujaraloz, 1936).
De
dreta a esquerra: Pedro Campón Rodríguez, Antonio Caba, Lucio Ruano Segundez,
companya de Ruano i Paolo Vagliasindi (Pablo)
---
Postal
d'Attilio Vagliasindi dirigida a Pietro Paolo Vagliasindi tancat a la Presó
Model de Barcelona (1942)
---
---