---
Pietro
Vasai (1866-1916)
El 27 d'octubre de
1866 a Florència (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista Pietro Vasai,
que va fer servir els pseudònims d'Alfredo
Guercini i de Piattoli. Sos pares
es deien Clemente Vasai i Maria Righi. D'antuvi barreter de professió, quan
tenia 17 anys ja va fitxar per la policia com a militant del Cercle «Amilcare
Cipriani», destacant la seva educació i la seva intel·ligència. Entre 1883 i
1884 va ser caixer del Cercle «Amilcare Cipriani» i gerent del periòdic La Questione Sociale. Organo
comunista-anarchico, que es publicava a Florència per iniciativa d'Errico
Malatesta. Per aquesta activitat, i per haver estat el febrer de 1884 un dels
89 signants del «Manifest de solidaritat per Malatesta i els seus companys»,
entre finals de 1884 i 1886 va ser condemnat a diverses penes que sumaven
gairebé quatre anys de presó. Fugint d'aquesta repressió, durant la tardor de
1894 va passar a França, on treballà de perruquer, però el 17 de març de 1885
va ser detingut amb gran resistència a Lió (Arpitània) quan aferrava cartells en
commemoració de la Comuna de París. Jutjat per aquest delicte, en va ser
absolt, però va ser condemnat a quatre mesos de presó per vagabunderia i
l'octubre de 1885 expulsat del país i lliurat a les autoritats italianes.
Gràcies a l'amnistia del 5 de juny de 1887 aconseguí la llibertat i retornà a
Florència, on entrà en contacte amb Giuseppe Cioci, un dels promotors del nou
grup «Né Dio né Patria» i de la nova època de La Questione Sociale, que començà a publicar-se el maig de 1888. El
28 d'agost d'aquell any va ser condemnat, pels seus articles, a dos anys i tres
mesos de presó. Fugí cap a Lugano (Ticino, Suïssa), però a finals de l'any
passà clandestinament a Roma (Itàlia) sota la identitat d'Alfredo Guercini o de Piattoli,
però, així i tot, va ser ràpidament detingut. Amb cinc ordres de detenció,
només recobrà la llibertat gràcies a l'amnistia del 30 de novembre de 1890. A Florència,
després del «Congrés de Capolago», hi va haver una gran activitat subversiva i
va ser designat, juntament amb Giuseppe Barsanti, Enrico Braccini i S. Papini,
representant dels grups anarquistes a la Comissió del Comitè d'Associacions
Populars per a la celebració del «Primer de Maig» de 1891. Bon orador, parlà en
la concentració realitzada a la plaça Savonarola de Florència aquell 1 de maig,
quan la policia carregà i va ser detingut juntament amb altres companys. Entre
el 8 i el 12 de maig de 1891 van ser jutjats 46 obrers, entre ells 10
anarquistes i cinc republicans. Durant el seu judici aprofità l'avinentesa per
a fer propaganda anarquista, però els jutges el silenciaren i el condemnaren a
dos anys de presó. Quan portava menys d'un any lliure, el juny de 1894 es
desencadenà una gran ona repressiva i es va veure obligat a exiliar-se. El 21
de juny d'aquell any arribà a Tunísia. En aquest país va aprendre l'ofici de
tipògraf i entre juny i octubre de 1895 publicà el periòdic cultural L'Etna. Després d'aquesta experiència
editorial, passà a Marsella (Provença, Occitània), on estava considerat com a
«subversiu perillós», i l'11 de novembre de 1895 va ser detingut durant la
tumultuosa commemoració dels «Màrtirs de Chicago». Després de quatre mesos de
presó, l'1 de juliol de 1896 va ser lliurat a les autoritats italianes. Després
de nou mesos de presó per «infracció de la vigilància especial», va ser
condemnat a cinc anys de deportació, que començaren a comptar a partir del 2
d'abril de 1897, primer a l'illa de Ponça, després a l'illa de Favignana i
finalment a l'illa de Ventotene. Va demanar l'«absolució condicional», que
implicava abandonar el país, i va ser acceptada amb la condició que s'instal·lés
a Egipte. Tan bon punt aconseguí la llibertat, eludí la vigilància i passà a
Barcelona (Catalunya), on entrà en contacte amb el moviment anarquista local.
Immediatament detingut, el juny de 1898 va ser expulsat del país. En aquesta
època ja havia contret la tuberculosi i decidí retornar a Tunísia, des d'on,
l'octubre d'aquell any, embarcà cap a Malta i després cap a Alexandria
(Egipte). Des de feia anys, primer Errico Malatesta i després Francesco
Ferdinando Cini i Audiberto Icilio Ugo Parrini, als quals coneixia bé, havien
establert una activa colònia anarquista a Egipte, però dividida per les
polèmiques sobre l'organització i sobre l'individualisme. Ell intentà
equilibrar aquestes controvèrsies, esdevenint en una de les figures claus del
moviment anarquista a Egipte fins a l'esclat de la Gran Guerra. Detingut amb
altres companys, va ser tancat a la presó de Qaitbay a l'Arsenal d'Alexandria i
el 16 de gener de 1899 va ser jutjat i absolt. En 1901 publicà a Alexandria,
amb el suport de l'anarquista jueu libanès Joseph Rosenthal, el setmanari
francoitalià La Tribuna Libera. Organo
internazionale per l'emancipazione del proletariato, que animà el debat
sobre l'organització en els cercles anarquistes, juntament amb L'Agitazione de Roma (Itàlia) i Les Temps Nouveaux de París (França),
encara que només va poder publicar dos números. Amb Luigi Galleani, que havia
arribat a Alexandria al mateix temps que ell, i Raoul Canivet, fundà el 3
d'agost de 1902 la Universitat Popular Lliure, que va aconseguir la implicació
de la intel·lectualitat local i en la qual van participar els escriptors Enrico
Pea i Giuseppe Ungaretti, i que establerta al carrer Hamman el-Zahab era
coneguda com «Barraca Roja». En 1902, durant l'epidèmia de còlera a la regió,
organitzà l'«Associació Internacional dels Socors Sanitaris d'Urgència» (AISSU),
que tingué una llarga vida. Amb Roberto D'Angiò i Audiberto Icilio Ugo Parrini,
intentà crear les Lligues de Resistència Obrera en diversos sectors proletaris
(sastres, tabaquers, etc.), que finalment no reeixiren, per manca del suport
del proletariat local, ja que només els treballadors tipogràfics se sentiren
atrets pel moviment llibertari. Entre el 19 de juliol de 1902 i el 18 d'abril
de 1903 publicà a Alexandria, amb Roberto D'Angiò, el setmanal L'Operario, i col·laborà en el periòdic Lux. També en 1903 publicà Il Domani. Periodico libertario. Aquest
mateix 1903 va fundar el «Circolo di Studi Sociali» (Cercle d'Estudis Socials)
d'Alexandria, per a activar la propaganda anarquista. La iniciativa sindical dirigida
als obrers locals despertà ferotges crítiques d'Audiberto Icilio Ugo Parrini,
que va veure el projecte com a una «desviació» anarcosindicalista. Ni tan sols
un cicle de conferències portat a terme a principis de 1904 per Pietro Gori
solucionà la controvèrsia desencadenada entre els cercles anarquistes italians
establerts a Egipte. En realitat la seva manera de pensar era contrària al
sindicalisme i molt més acostada a l'internacionalisme antiorganitzador. A
finals de gener de 1908 va arribar al Caire (Egipte) com a representant de la
Lliga de Resistència d'Alexandria amb la finalitat de trobar fons per als
treballadors en vaga. El novembre de 1908 va convocar una reunió al cementiri
civil del Caire on es va aprovar la publicació d'un nou diari de propaganda
anarquista L'Idea. L'1 d'agost de
1909 va ser un dels promotors del Congrés Nacional celebrat a la seu del
«Circolo Ateo» d'Alexandria, on els anarquistes locals concretaren una homogeneïtat
d'acció amb els anarquistes del Caire (Alfredo Albano, Camillo Brigido,
Giovanni Brunello, Cesare Franceschetti, Gaetano Nocchi, Luigi Ferdinando
Paratocci, Cesare Sacchi) promotors de la iniciativa, i acabaren de
materialitzar el periòdic quinzenal, L'Idea.
Periodico di propaganda anarchica, el qual va dirigir i que va tenir
continuació en Libera Tribuna. Critica,
polemica e propaganda (1913) i L'Unione
(1913-1914). Aquesta experiència periodística, boicotejada per les autoritats consulars
i per l'esclat de la Gran Guerra, va ser la seva última aportació al moviment, ja
que la seva salut va empitjorar força. No obstant això, encara va patir un
últim judici el 27 de novembre de 1914 al Tribunal Consular Italià del Caire,
juntament amb l'anarquista Giovanni Macrì, per «apologia del regicidi», arran
d'un article aparegut en L'Unione,
del qual va ser absolt. El 7 de juliol de 1916 aconseguí retornar a Florència,
on va ser posat sota vigilància per les autoritats. Intentà, sense èxit,
curar-se al Sanatori dell'Ardenza de Liorna (Toscana, Itàlia). Pietro Vasai va
morir tísic l'11 de desembre de 1916 a Florència (Toscana, Itàlia).
---
Pietro
Vasai
---
Notícia
de la detenció de Pietro Vasai apareguda en el diari marsellès Le Petit Marseillais del 19 de març de
1885
---
Notícia
de la detenció de Pietro Vasai publicada en el diari parisenc La France del 21 de març de 1885
---
Equip
de voluntaris davant la seu de l'AISSU
---
Nova
seu dels Socors d'Urgència inaugurada el 4 de novembre de 1928
---
---