---
Felice
Vezzani (1855-1930)
El 26 de maig de
1855 neix a Novellara (Emília-Romanya, Itàlia) el pintor, decorador i propagandista
anarquista Felice Gaetano Vezzani, conegut sota diversos pseudònims (V. Enizza, Lux, Felix). Sos pares es
deien Alessandro Vezzani i Giuseppa Rossi. De ben jovenet s'adherí al
socialisme i en 1888, sota el pseudònim de V.
Enizza, col·laborà en la revista satírica Bononia Rider, fundada a Bolonya per un grup d'estudiants
socialistes (G. Podrecca, G. Galantara, etc.). Més tard va ser nomenat
secretari de la Societat de Socors Mutus i de Resistència dels Obrers Forners i
vicepresident de la Societat Obrera de Bolonya, esdevenint un dels animadors
socialistes més importants de la regió. Fou un dels organitzadors de la
manifestació del Primer de Maig de 1891, època en la qual s'acostà a les idees
anarquistes. A partir de l'agost de 1892, arran del congrés del Partito dei
Lavoratori Italiani (PdLI, Partit dels Treballadors Italians) celebrat a
Gènova, en el qual participà i on els anarquistes van ser atacats pels seus
companys socialistes, s'adherí definitivament al moviment llibertari. Decidí
emigrar i el gener de 1893 arribà al Brasil. A finals d'aquell any fundà el
setmanari anarquista humorístic L'Asino
Umano, que publicà a São Paulo 28 números fins al 25 de març de l'any
següent i per al qual realitzà dibuixos i poemes satírics. El 15 d'abril de
1894 va ser detingut juntament amb una quinzena de militants anarquistes i
socialistes (Antono Maffucci, Galileo Botti, André Allemos, Arturo Campagnoli,
Suppo Serafino, Augusto Bargioni, Francesco Patelli, Alfredo Innocenzi, Giuseppe
Bacchini, etc.) quan sortia d'una reunió preparatòria del Primer de Maig al
Centre Socialista Internacional (SCI), del qual era president, i va ser
empresonat durant set mesos a São Paulo i a Rio de Janeiro. Un cop alliberat,
començà a col·laborar en L'Avvenire
(1894-1895) de São Paulo, amb Giuseppe Consorti, Augusto Donati i Lodovico
Tavani, entre d'altres. En aquesta època també col·laborà en el periòdic Lo Schiavo Bianco. El març de 1895 va
ser novament detingut i expulsat cap a l'Argentina, on a partir del novembre de
1895 dirigí a Buenos Aires L'Avvenire,
òrgan d'expressió dels anarquistes italians que publicà 250 números entre el 10
de novembre de 1895 i el 20 de febrer de 1904. També col·laborà en el bimensual
romà Il Pensiero Moderno. El març de
1897 retornà a Itàlia i començà a col·laborar en el periòdic d'Ancona L'Agitazione (1897-1898) i en el seu
suplement diari. El 14 de novembre de 1897 participà en el número únic del
periòdic Il Domocilio Coatto,
publicat a Forli, on denuncià la Llei d'assignació de residència. El març de
1898, amb Vivaldo Lacchini i Nino Samaja, cosignà, en nom del Cercle d'Estudis
Socials de Bolonya, el manifest «Al popolo italiano» (Al poble italià), en
favor dels militants anarquistes jutjats a Ancona i que sortí publicat com a
suplement del periòdic L'Agitazione. Després
dels enfrontaments de maig de 1898 a Milà, va ser condemnat a dos anys, 10
mesos i cinc dies de presó per «incitació a la desobediència i a l'odi de
classes mitjançant la premsa» i fugí clandestinament a Lugano. L'estiu de 1898 participà
en el periòdic anarcocomunista L'Agitatore,
publicat a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) per Giuseppe Ciancabilla, Domenico
Zavattero i Ersila Cavedagni Grandi, però, en desacord amb els redactors, cessà
de col·laborar-ne el 27 d'agost. A finals de 1899 marxà a París (França) on el
contractaren en les obres de l'Exposició Internacional de 1900 i trobà
nombrosos companys de la redacció de L'Agitazione
i altres militants (Guglielmo Barnaba, Domenico Zavattero, Ernesto Cantoni, Pio
Semeghini, Vivaldo Lacchini, Nino Samaja, Demetrio Francini, etc.). Aquest
mateix 1899, sota el pseudònim de Felix,
les edicions de Les Temps Nouveaux li
van publicar el fullet Alle madri
d'Italia. Des de la capital francesa, sovint sota el pseudònim Felix, col·laborà en diferents periòdics
anarquistes italians, com ara L'Avennire
Sociale (signant Dalla Francia), L'Agitazione, Combattiamo, Pro Justicia,
etc. Formà part del Grup de Solidaritat Internacional i de Suport als
Detinguts, animat per Charles-Albert, Jean Grave, Paul Delesalle i altres. Fou
un dels corresponsals, amb Samaja i Lacchini, des de la seva fundació el juliol
de 1900 a Ginebra per Luigi Bertoni, del periòdic Il Risveglio. Distribuí a França nombroses publicacions italianes,
com l'abans citada, L'Avvenire de
Buenos Aires i La Questione Sociale
de Patterson. En 1901, durant la visita oficial del tsar Nicolas II a París, va
ser decretada la seva expulsió, que finalment va ser suspesa arran de la
intervenció de diverses personalitats polítiques franceses, especialment de Jean
Allemane. El 30 de gener de 1902 col·laborà en el número únic de Pro Calcagno e contro il domicilio coatto,
publicat a Messina, i, aquest mateix any, en L'Armonia de Nàpols. En aquesta època esdevingué un dels principals
animadors de l'anarquisme italià a París, acostat al grup editor de Les Temps Nouveaux –a instància seva
aquesta publicació tirà milers de targetes postals amb el retrat de Gaetano
Bresci, que havia assassinat el rei Humbert I d'Itàlia– i establint estrets
contactes regulars amb Luigi Bertoni a Ginebra i amb Errico Malatesta a
Londres. Després col·laborà, amb Charles Malato, Carlo Frigerio i Amilcare
Cipriani, en l'únic número de Verso
l'Emancipazione, publicat l'1 de maig de 1906 a París per Malatesta. En 1913
participà en la campanya organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) a favor
de l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti i en l'únic número de Liberiamo Masetti, publicat en novembre
d'aquell any a París. Quan esclatà la Gran Guerra, marxà a Londres, però
l'abril de 1916 retornà a París, on continuà amb els seus contactes amb Luigi
Fabbri, Armando Borghi i altres. En aquesta època col·laborà en Umanità Nova sota el pseudònim Lux. L'agost de 1917, després de la mort
de sa companya, tornà a Itàlia, però en 1922 retornà definitivament a París,
reprenent els seus contactes amb els exiliats italians i col·laborant en
diferents publicacions anarquistes, com ara Fede
(Roma), L'Agitazione a favore di Castagna
e Bonomini (París, 15 de desembre de 1924), Il Monito (París), Germinal
(Chicago), L'Adunata dei Refrattari
(Nova York), Il Risveglio (París), Fede (París), Vogliamo (Biasca), etc. El 23 de gener de 1927 el Grup Artístic
Internacional de Marsella li estrenà l'obra dramàtica Demenza giustiziera. L'octubre de 1927 cofundà, amb Luigi Fabbri,
Camillo Berneri, Ugo Fedelli i Torquato Gobbi, el periòdic La Lotta Umana, publicat entre l'1 d'octubre de 1927 i el 18
d'abril de 1929 a París. Sa companya fou Maria Angela Rondini. Felice Vezzani va morir l'11 de febrer de 1930 al seu
domicili del carrer dels Cloys de París (França). Pòstumament, en 1932, el
Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques de París li publicà el fullet Fascismo. Bozzetto sociale in due atti. Com
a artista realitzà diversos retrats de militants anarquistes (Virgilia D'Andrea,
Giuseppe Ciancabilla, etc.).
---
Felice
Vezzani
---
Felice
Vezzani
---
Carta
de Felice Vezzani dirigida a Albert Laisant sobre la campanya de suport a
Augusto Masetti
(París, 11 de novembre de 1913)
---
Retrat
de Giuseppe Ciancabilla realitzat per Vezzani (París, ca. 1899)
---
Retrat
de Virgilia D'Andrea realitzat per Felice Vezzani (París, 1925)
---
---