---
Adolfo
Bueso García (1899-1979)
El 27 de setembre de
1899 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Adolfo Bueso
García, que va fer servir diversos pseudònims (Ángel Rojo, El
Apuntador, Serafín Roig, etc.). Sos pares es deien Jose Bueno Fuster,
barretaire, i Enriqueta Bueso Giménez. Quan tenia tres anys sa família es
traslladà a Barcelona. Tipògraf de professió, s'afilià a la Societat de l'Art
d'Imprimir. En 1906 el trobem com a mestre auxiliar a l'Escola de Paletes de
Barcelona. En 1909 intervingué en els fets de la «Setmana Tràgica». Entre 1911
i 1914 va fer el servei militar a l'Àfrica. De bell nou a Barcelona, va ser
nomenat vicepresident de la Junta de l'Art d'Imprimir i formà part del Comitè
de Defensa Obrera (CDO) i, amb Ángel Pestaña Núñez, va fer d'orador. Després,
per influències de son germà gran Joaquín Bueso García, també militant
anarcosindicalista que es passà al socialisme, s'afilià a les Joventuts
Socialistes i en 1917 al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Actiu durant
la vaga revolucionària d'agost de 1917, hagué de fugir a Valladolid amb son
germà, retornant l'octubre d'aquell any a Barcelona. El novembre de 1917, en
representació del Comitè Pro Presos, participà com a orador en el míting per
l'amnistia de Barcelona. En 1918 defensà les accions conjuntes entre les
Societats Obreres de les Arts del Llibre, el Sindicat Únic d'Arts Gràfiques de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i els nuclis sindicals independents.
Tornat a l'anarcosindicalisme, el març de 1919 s'afilià al Sindicat Únic d'Arts
Gràfiques de la CNT i aquest mateix any fou delegat d'aquest sindicat al Comitè
Regional de Catalunya. La persecució que patí pels escamots del Sindicat Lliure,
l'obligaren a viure d'oficis diversos, entre ells el d'ajudat de mànager de boxa,
fet que li va permetre viatjar molt. En 1921 s'acostà no massa convençut en els
grups anarquistes, especialment en el grup «Redención», amb Ansúrez, Benal,
Cueto i altres. En 1922 entrà a formar part de la redacció, sota la direcció de
Felipe Alaiz de Pablo, del periòdic Solidaridad Obrera de València
(València, País Valencià) i aquell mateix, encausat per un article periodístic,
any retornà a Barcelona, on es va fer càrrec de la secretaria d'impremta del
reorganitzat Sindicat d'Arts Gràfiques. També treballà a Premià de Mar
(Maresme, Catalunya). Després de l'assassinat de Salvador Seguí Rubinat, patí
un judici sindical per la seva suposada implicació en 1919 en l'assassinat d'un
company sindicalista. En sortí absolt, però va perdre el suport confederal i va
ser detingut, sortint de la presó poc abans del cop militar de Primo de Rivera.
Allunyat dels grups anarquistes específics, va fer contacte amb els sectors
comunistes encapçalats per Joaquín Maurín Juliá i Óscar Pérez Solís, i
col·laborà en el periòdic comunista La Batalla. Entre març de 1925 i
juliol de 1927 va ser empresonat. Reingressà en el aleshores clandestí Sindicat
d'Arts Gràfiques de la CNT, amb la intenció de servir al comunisme de Joaquín
Maurín Juliá i Andreu Nin Pérez. El juny de 1929 assistí al Ple Nacional
clandestí de la CNT celebrat a Mataró (Maresme, Catalunya). A mitjans de 1929
va ser novament empresonat a la Model de Barcelona, on va romandre dos mesos.
En sortir va fer-se càrrec del Socors Roig i començà a treballar a la impremta
Cosmos. En 1930 va participar en la reorganització dels Sindicats Únics i a
partir del 25 de maig de 1930 va ser secretari de la Junta d'Arts Gràfiques,
representant el seu sindicat en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En
1931 col·laborà en Solidaridad Obrera. El març de 1931 assistí al Ple
Regional clandestí celebrat a Canet de Mar (Maresme, Catalunya), que acordà obrir
els sindicats clausurats. Redactà el manifest del Comitè Regional de Catalunya
de la CNT vers la República i el 22 de març de 1931 va fer un míting. Representà
el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona en el congrés confederal de 1931 i en
les Conferències Regionals de Catalunya de juny i de desembre d'aquell any. El juny
de 1931 assistí al congrés extraordinari de la CNT celebrat a Madrid i va
participar en l'aprovació del dictamen sobre les Federacions Nacionals d'Indústria
(FNI). L'octubre de 1931 va ser rebutjat dues vegades com a representant del
seu sindicat en el Comitè Nacional de la CNT i el desembre també va ser rebutjat
per al Ple Regional de Catalunya de la CNT. El setembre de 1933 va ser nomenat
secretari del Sindicat d'Arts Gràfiques i va fer la conferència «La mujer en el
pasado, en el presente y en el futuro» a l'Ateneu de Santa Eulàlia. El setembre
de 1933, amb altres comunistes i anarcosindicalistes de l'oposició confederal,
creà el Sindicat d'Arts Gràfiques i Similars, el qual s'integrà l'abril de 1934
al Front Únic d'Arts Gràfiques i el maig de 1936 en la Federació Obrera
d'Unitat Sindical (FOUS). Sempre hostil a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
i defensor de la unitat sindical entre trentistes, anarquistes i
comunistes confederals antiestalinistes, en els anys següents minvà el seu
activisme. El 19 de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra
els feixistes aixecats. Després va controlar la impremta d'El Correo Catalán,
als tallers de la qual s'imprimí La Batalla. El 13 d'octubre de 1936, ja
en ple procés revolucionari, va ser nomenat fiscal del III Tribunal Popular de
Barcelona. Durant la guerra retornà a la CNT. El 24 de gener de 1939 creuà els
Pirineus. Treballant al pantà de la Maison Blanche de Sent Lari e Sola (Llenguadoc,
Occitània), col·laborà en la xarxa d'evasió «Front de la Llibertat» del Partit
Obrer d'Unificació Marxista (POUM). En 1945, ja en el exili francès, va ser
expulsat de la CNT en el Congrés de París. En els anys cinquanta actuà al
voltant dels comunistes catalanistes de Josep Pallach Carlola i afiliat a la
CNT escindida. En l'exili, instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània),
col·laborà en España Libre i Espoir. A finals de la dècada dels
seixanta retornà a Catalunya i en els anys setanta col·laborà en la revista Historia
y Vida. És autor de Recuerdos históricos. La Semana Trágica de Barcelona
(1909) (ca. 1970), Cómo fundamos la CNT (1976), Recuerdos de un
cenetista. De la Semana Trágica (1909) a la Segunda República (1931) (1976)
i Recuerdos de un cenetista. De la Segunda República al final de la Guerra Civil
(1978). Adolfo Bueso García va morir el 19 de gener de 1979 a l'Hospital Clínic
de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat.
---
Adolfo
Bueso García
---
Adolfo
Bueso García
---
Notícia
de la defunció d'Adolfo Bueso García publicada en el diari de Castelló Mediterráneo
del 23 de gener de 1979
---
---