glaser

---

Georg K. Glaser (1910-1995)

El 30 de maig de 1910 neix a Guntersblum (Gran ducat de Hessen i del Rin, Imperi Alemany; actualment Renània-Palatinat, Alemanya) l'escriptor comunista, i després anarquista, Georg Glaser, conegut com Haueisen, Georg Karl Glaser, Georg K. Glaser o Georg C. Glaser i Georges Glaser –la lletra K la va afegir, sembla, en record del nom de sa mare. Fill d'una família nombrosa de vuit germans, sos pares es deien Georg Glaser, artesà i després de la Gran Guerra carter, de caràcter violent i autoritari, i Katharina Stallmann. Es va criar a Dolgesheim i a Worms (Gran ducat de Hessen i del Rin, Imperi Alemany; actualment Renània-Palatinat, Alemanya). Quan tenia 16 anys fugí del domicili familiar i, amb una vida errant vivint al carrer, freqüentà les Syndikalistisch-anarchistischen Jugend Deutschlands (SAJD, Joventuts Anarcosindicalistes d'Alemanya), els moviments anarquista i comunista i els cercles naturistes, però a finals dels anys vint entrà a formar part del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). Entre 1926 i 1929 va ser enviat a un reformatori per la seva «conducta contrària a la pau social». En aquesta època va ser membre de la Bund proletarisch-revolutionärer Schriftsteller (BPRS, Associació d'Escriptors Proletaris-Revolucionaris) i col·laborà en la seva revista Linkskurve. Anomenat Haueisen pels seus companys, va pertànyer a la paramilitar Roter Frontkämpferbund (RFB, Associació de Lluitadors del Front Roig) i, com a membre d'aquestes «forces de xoc» del KPD, en 1930 va ser tancat a la presó per haver-se enfrontat a les forces de l'ordre durant una manifestació, moment en el qual va començar a escriure. En 1931 publicà els seus primers articles en el diari Frankfurter Zeitung i en 1932 la seva primera novel·la Schluckebier, text sobre els problemes de la joventut, en l'editorial comunista Agis. Amb l'arribada dels nazis al poder, participà en petits grups de resistència clandestina fins a l'hivern de 1933-1934, moment en el qual passà al Territori de la Conca del Sarre, aleshores sota l'administració de la Societat de Nacions, i posteriorment a París (França). Va ser criticat per la Unió de Defensa dels Escriptors Alemanys en l'Exili i per l'escriptor i periodista Egon Erwin Kish, que consideraven inacceptables el seus relats sobre la resistència clandestina al nazisme per part d'un grup que actuava fora l'aprovació del KPD, publicats en Neue Deutsche Blätter, la revista dels exiliats publicats a Praga (Txecoslovàquia) per Wieland Herzfelde. A finals de 1934 retornà al Sarre, on col·laborà en el periòdic Westland, oposat a l'annexió de la regió per part de l'Alemanya nacionalsocialista, abans del referèndum que havia de decidir sobre la sort d'aquest enclavament. Després de la victòria dels nazis en aquesta ratificació electoral i la incorporació del Sarre al III Reich, pogué passar al darrer moment a França. Considerat d'antuvi com a refugiat del Sarre, entre juliol i agost de 1935 treballà de terrelloner en una empresa de la construcció i d'obres públiques d'Agulhon (Aquitània, Occitània). Desposseït de la nacionalitat alemanya pel règim hitlerià, pogué aconseguir a França l'estatus d'apàtrida, condició jurídica que li permetia poder treballar. De bell nou a la regió parisenca, efectuà dos cursets de formació, un a l'Escola Diderot i un altre a l'Institut de Soldadura, entrant a treballar temporalment d'ajudant de serralleria al post de l'Administració dels Ferrocarrils de l'Estat a Argenteuil (Illa de França, França) entre el 6 d'agost de 1936 i el 5 de novembre de 1938. Posteriorment treballà al taller ferroviari de Mézidon-Canon (Normandia, França) i a partir del 20 d'abril de 1939 com a traçador a les fàbriques Renault de Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). El 26 de desembre de 1936 es casà al VI Districte de París amb l'empleada de llibreria parisenca Madeleine Renaux, amb qui va tenir dos infants, René i Catherine. En 1939 col·laborà en el diari L'Intransigeant. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser mobilitzat en l'exèrcit francès en el 120 Regiment d'Infanteria de Le Havre (Alta Normandia, França) i lluità a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França). Capturat a Brest (Bro Leon, Bretanya) pels alemanys, va ser enviat a un camp de trànsit a França i després deportat a Alemanya, per acabar tancat al camp de presoners de guerra número 8, a Görlitz, a la riba del Neisse, d'on pogué evadir-se per a ser novament capturat prop d'Estrasburg i enviat a un centre de càstig. En aquests anys, buscat per la Gestapo, prengué el nom de Martin i es va fer passar per alsacià, a fi i efecte de justificar el seu coneixement de l'alemany i el seu accent. Després de la guerra, un cop alliberat, retornà a París, on reprengué la seva feina a la fàbrica Renault. Participà activament en les vagues de 1947 i en aquesta època formà part del Sindicat Democràtic de Renault, on hi havia militants de tota l'esquerra. El desembre de 1947 obtingué la nacionalitat francesa. El 20 d'agost de 1948 deixà la fàbrica Renault i entre el 18 d'octubre de 1948 i el 7 de febrer de 1949 treballà com a calderer traçador a la refineria Say del XIII Districte de París; posteriorment va fer feina als establiments Albert Prost del XV Districte de París. Fart del treball en cadena, que considerava «la mort de l'ànima», s'establí a partir del 18 de novembre de 1949 com artesà d'aram i d'argent al carrer Guénégaud del VI Districte de París i a partir de 1969 instal·là el seu taller al carrer Beautreillis del IV Districte parisenc. En aquests anys milità en el grup «Sacco et Vanzetti», dels V i VI Districtes, adherit a la Federació Anarquista (FA), del qual també eren membres Giliane Berneri, Jean Max Claris, Gilbert Devillard, Léo Émery, Serge Ninn, André Prudhommeaux i Jean Sauvy, entre d'altres destacats militants. També participà en les activitats del Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE), animat per André Prudhommeaux, que publicava el butlletí CLE. El 18 de maig de 1949 va fer la conferència «L'affrontement» en un dels cicles setmanals organitzats pel CLE celebrats al Café de la Gare, al número 3 de la plaça Saint-Michel. Signà el text col·lectiu «Matériaux poru un "contre-manifeste" de l'individualisme révolucionnaire», que sortí publicat en el número 3 de CLE del 15 de juny de 1949. En 1951 publicà en l'editorial Corrêa, en una col·lecció dirigida per Maurice Nadeau, el text autobiogràfic Secret et violence, que havia escrit durant les seves nits després de la feina a la fàbrica, reeditada en 2005 sota el títol Secret et violence. Chronique des années rouge et brun (1920-1945). A partir de la tardor de 1952 fou membre, amb l'anarquista Pierre-Valentin Berthier, del Centre de Recherches Philosociales (CRP, Centre de Recerques Filosocials) que es reunia cada dissabte a la Salle de Sociétés Savantes de París. Participà en les activitats del Congrés per la Llibertat de la Cultura (CLC) a Alemanya i a França i per a aquesta organització anticomunista va fer una investigació sobre la problemàtica dels treballadors alemanys a la conca hullera del nord de França que va ser publicada en 1952 en la revista del CLC Preuves, a més de conferències, com ara «La jeunesse allemande aujord'hui» celebrada a la Maison de la Liberté de Lió (Arpitània). A iniciativa de Carlo Schmid, president de la secció alemanya del CLC, va fer una gira de conferències a la República Federal d'Alemanya i a Berlín Occidental sobre diversos temes (revolta i abdicació, rehabilitació del treball, naixement del moviment obrer) –en 1953 la revista Contacts Littéraires et Sociaux, del llibertari Gilbert Pradet (Guy Vinatrel), li va publicar un resum de la seva intervenció sota el títol «Révolte et abdication». El 18 d'octubre de 1954 es divorcià de Madeleine Renaux al Tribunal Civil del Sena. El 14 de maig de 1969 es casà al IV Districte de París amb Annie Françoise Pradines. No va aconseguir poder viure de l'escriptura i continuà amb la seva feina d'artesà orfebre i escultor fins la seva mort. Encara que abandonà la militància, continuà amb l'amistat de nombrosos llibertaris i el seu taller era visitat per nombrosos escriptors, entre ells Albert Camus. En 1988 el cineasta Harum Farocki estrenà el film Georg K. Glaser. Schriftsteller und Schmied. Entre les seves obres literàries podem destacar Schluckebier (1932 i 1979), Die Geschichte des Weh (1968), Aus der Chronik der Rosengasse und andere kleine Arbeiten (1985), Jenseits der Grenzen (1985), Geheimnis und Gewalt (1989 i 2022), Die Geschichte des Weh. Erzählung (2023, pòstum) i el drama inèdit Marinus van der Lubbe. Georges Glaser va morir el 18 de gener de 1995 d'insuficiència cardíaca a l'Hospital Cochin del XIV Districte de París (França) i les seves cendres van ser escampades al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Va ser reconegut com a escriptor a Alemanya a partir dels anys noranta, moment en que va ser guardonat amb diversos premis i títols honorífics. Entre el 22 de maig i el 31 d'octubre de 2010 es realitzà una exposició per al centenari del seu naixement a Guntersblum i un carrer del seu poble natal porta el seu nom.