---
Louis
Lumet (1870-1923)
El 8 de gener de
1870 neix a Issoudun (Centre, França) el periodista, poeta, escriptor, francmaçó
i propagandista anarquista Louis Joseph Lumet. Fill d'una família que s'havia
implicat en els fets revolucionaris de 1848, sos pares es deien Jean Baptiste
Lumet, vinyataire, i Louise Dérouet, i dirigien una fàbrica de pelleteria. Després
de fer estudis amb els Sacerdots del Sagrat Cor de Jesús d'Issoudun, marxà cap a
París, on es guanyà la vida treballant d'empleat d'assegurances. En la dècada
dels noranta vivia amb sos pares al número 10 del carrer Nicolo del XVI
Districte de París. El 8 de maig de 1891 va ser declarat exempt per a fer el
servei militar per «feblesa de constitució», aquesta exempció va ser renovada el
23 de maig de 1892, i en les posteriors (1894, 1901, 1907), fins que finalment
va ser alliberat de les obligacions militars en 1916 per «feblesa general».
Entre novembre de 1891 i febrer de 1894 col·laborà en la revista anarquitzant L'Art
Social, de Gabriel Delasalle (Gabriel de la Salle). Interessat en
diverses disciplines (literatura, història, sociologia, teatre, arts decoratives,
ciència, etc.), a més de la Revolució Social, debutà literàriament, molt influït
pel moviment simbolista, en temps del cas Dreyfus, juntament amb Stéphane-Georges
Lepelletier de Bouhélier (Saint-Georges de Bouhélier) i Eugène Montfort,
i fou amic d'Albert Fleury i de Charles-Louis Philippe. Participà en el cenacle
literari de la Montagne-Sainte-Geneviève de París, juntament amb Émile Janvion
i altres. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com
ara La Grève Générale (1893-1895 i 1899-1900), L'Effort
(1896-1902) i Le Libre (1897-1898). L'abril de 1895 creà a París la
revista d'inspiració llibertària, en defensa de l'art social i de les idees
naturistes, L'Enclos. Arts; dits et faits, pour le mieux (1895-1899),
juntament amb Fernand Pelloutier, Charles-Louis Philippe, Jacques-Gabriel Prod'homme
i altres amics (Jean Baffier, Léon Frapié, René Ghil, Lucien Jean, Albert Lantoine,
Hugues Lapaire, Léon Riotor, etc.), publicació que dirigí, administrà i en la
qual col·laborà, i de la qual es desmarcà el maig de 1897. Entre 1895 i 1901
col·laborà en Le Libertaire i Le Supplément Littéraire des Temps
Nouveaux publicà textos seus. En 1896 vivia al número 7 del carrer de
l'Annonciation del barri parisenc de Passy. Va ser admès en la «Chevalerie du
Travail», una mena de francmaçoneria sindical. Entre 1897 i 1901 col·laborà en La
Revue Naturiste –en el número 3, de maig de 1897, publicà l'article «Pour
les femmes contre le feminisme», on criticava el parlamentarisme de les feministes.
Durant la primavera de 1897 fundà el «Théâtre Civique», dins del marc de
l'anomenat «Teatre Social», que representava obres dramàtiques revolucionàries
als barris obrers, a més de fer cursos de teatre i d'espectacles. També participà
en societats per divulgar al gran públic l'obra dels artistes d'aleshores. En
1899 col·laborà en Le Journal du Peuple, diari dirigit per Sébastien
Faure, destinat a adherit els llibertaris a la causa d'Alfred Dreyfus. En març
de 1899 fou un dels fundadors de la Societat de les Universitats Populars, la
qual el 9 d'octubre d'aquell any s'instal·là al Faubourg de Saint-Antoine i
serà l'origen de la creació de gairebé 120 universitats populars en els anys
següents. L'hivern de 1900 va fer costat el «Grup de Solidaritat Internacional i
d'Ajuda als Detinguts». L'abril de 1901 signà, amb altres escriptors francesos,
un manifest en suport de la Rússia revolucionària engegat per escriptors
russos. També l'abril de 1901 cofundà, amb Édouard Massieux, el grup «L'Art
pour tous», lligat a la Federació de les Universitats Populars (FUP), que, a més
d'organitzar visites guiades als museus, publicà entre 1903 i 1905 una revista mensual
del mateix títol i de la qual fou editor científic. El febrer de 1903 s'adherí
al grup dels «Chansonniers Socialistes». En el número del 27 de juny de 1903 el
diari parisenc L'Intransigeant l'acusà de nacionalista i de «socialista
reaccionari». En aquesta època, ja declaradament francmaçó, es decantà pel
socialisme d'Alfred Léon Gérault-Richard i col·laborà en el diari republicà La
Petite République, on en 1904 va publicar en lliuraments «Les cahiers d'un
congréganiste» i una mena d'autobiografia, «Le chaos», que després va ser
editada en llibre. Cap el 1906 va ser nomenat inspector general d'ensenyament
de dibuix a la Direcció de Belles-Arts i aquest mateix any va fer, amb Albert Keim,
una sèrie de biografies (Balzac, Beethoven, Berlioz, Dickens, Diderot, Edison, Hugo,
Lamartine, Musset, Pasteur, Shakespeare, Tolstoi, Wagner, Washington, etc.)
sota el títol Les grans hommes. El 20 de juliol de 1907 testimonià
davant el I Tribunal del Sena en el judici sobre l'autoria de la música de L'Internationale,
mostrant-se partidari de Pierre Degeyter i no de son germà Adolphe Degeyter. Desmarcat
totalment de la causa social i del moviment obrer, en 1914 s'arrenglerà en la
«Unió Sagrada». Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques,
com ara Le XIXe Siècle, L'Almanach Socialiste Illustré, Les
Arts Français, Le Chambard Socialiste, Comoedia, Coopération
des idées, L'Éclaireur de l'Ain, La France Libre, La
Grande Revue, L'Indépendant du Cher, La Lanterne, Lutèce,
L'Homme Libre, Messidor, Le Mouvement Socialiste, Paris-Journal, La Plume, La Presse, Le Rappel, La Revue de
Paris, etc. A més de les citades obres, publicà Le Meilleur mire,
rythmes, poème du livre «Etre» (1893), Contre ce temps (1896), La
vie d'un (1897), Conversation avec Idéa (1897), La fièvre
(1898), Le chaos (1901), Le Théâtre Civique (1900), L'Art pour
tous (1904), Napoléon I. Empereur des Français (1908), Le dessin par
les grands maîtres (1912, amb Yvanhoé Rambosson), Pasteur. Sa vie, son
œuvre (1914 i 1922), Les écoles en 1792 et en 1914-1917 (1917,
traduït al castellà aquell mateix any), La Défense Nationale. Un an de
guerre (1915), La France héroïque et ses alliés (1914-1916) (1919,
amb Gustave Geffroy i Léopold-Lacour), Georges Clemenceau. Sa vie, son
oeuvre (1919, amb Gustave Geffroy), Les enfants de la patrie en
1792-1795 et les pupilles de la nation (1914-1918) (1919), entre d'altres.
Abans de morir, dirigí els serveis de propaganda de l'Exposició d'Arts
Decoratives i Industrials Modernes que se celebrà entre abril i octubre de 1925
a París, però, greument malalt, Louis Lumet va morir el 5 de desembre de 1923
al seu domicili, al número 6 del carrer Froidevaux, del XIV Districte de París
(França) i va ser enterrat a la seva població natal d'Issoudun, amb exèquies a
l'església de Saint-Cyr d'aquesta població. Dies abans de morir, el 26 de
novembre de 1923, s'havia casat al XIV Districte de París amb Augustine Claire
Eugénie Pigot. Amic de l'escultor Jean Baffier, a qui defensà tota sa vida
malgrat el seu reaccionarisme i el seu antisemitisme, donà dos obres d'aquest
al Museu d'Issoudun i al Museu de Nevers (Borgonya, França).
---
Louis
Lumet dibuixat per Bertin
---
Louis
Lumet dibuixat per Paul Brenet (ca. 1897)
---
Propaganda
d'un acte del Théâtre Civique publicada en el periòdic parisenc Le
Libertaire del 5 de novembre de 1899
---
Propanda
d'una obra de Louis Lumet apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire
del 5 d'agost de 1900
---
Necrològica
de Louis Lumet publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 de
desembre de 1923
---
Necrològica
de Louis Lumet apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 8 de
desembre de 1923
---
---