---
Olegario Pachón Núñez (1907-1996)
El 9 de juliol de 1907 neix a Bienvenida (Badajoz,
Extremadura, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i maçó Olegario Pachón
Núñez, conegut com El Extremeño i que va fer servir el pseudònim de Rafael
Martínez. Sos pares es deien Hilario Pachón i Inés Núñez. Fill d'una
família pagesa, des de l'adolescència treballà dos mesos per any arreu de la
província de Sevilla (Andalusia, Espanya). Quan acabava la dictadura de Primo
de Rivera, a La Rinconada (Sevilla, Andalusia, Espanya), entrà en contacte amb
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb l'anarquisme a través d'un
fullet d'Errico Malatesta. En 1931, amb la proclamació de la II República
espanyola, començà a militar en el moviment llibertari i creà el grup
confederal «Los esclavos se rebelan», que es reunia a la Casa del Poble de
Bienvenida, i a l'any següent entrà a formar part del Comitè Regional
d'Andalusia i Extremadura de la CNT. També creà les Joventuts Llibertàries del
seu poble, que absorbiren immediatament les Joventuts Socialistes, i de les
quals va ser secretari en 1932. El setembre d'aquest any, representà la CNT de
Bienvenida en el Congrés Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla,
moment en el qual conegué destacats militants anarquistes (Francisco Ascaso
Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez, José Silíceo Victorio, etc.). Participà
activament en la vaga camperola de juny de 1934 i va ser condemnat a dos anys
de presó, que purgà a Badajoz i a Burgos. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936
assistí com a delegat de Bienvenida al Congrés de Saragossa de la CNT. Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità com a ajudant del comandant
d'Artilleria Juan Francisco García Pina, a Los Santos de Maimona i Castuera,
poblacions de Badajoz (Extremadura, Espanya). En aquesta època contactà amb
Diego Suárez per a crear el Comitè Regional d'Extremadura de la CNT, del qual
rebutjà formà part, i poc després s'encarregà d'organitzar a Badajoz
(Extremadura, Espanya) i comandar el Batalló «Pío Sopena», que lluità quatre
mesos a Cabeza de Buey, i del qual fou comandant al front de Talarrubias i de
Casas de Don Pedro durant nou mesos, fins que aquest batalló confederal
extremeny va ser dissolt amb la militarització de les milícies i enquadrant
dins de la 91 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
Posteriorment va fer un curs de tres mesos a Almadén (Ciudad Real, Castella,
Espanya) i immediatament comandà el II Batalló de la 104 Brigada Mixta a
Talavera de la Reina (Toledo, Castella, Espanya) i a la zona de Balaguer del
front d'Aragó. Per negar-se a afusellar dos sergents, va ser empresonat a
Igualada (Anoia, Catalunya) i jutjat en consell de guerra per desobediència,
juntament amb el comissari de batalló Francisco Saura, el juliol de 1938 a
Manresa (Bages, Catalunya), del qual se'n sortí gràcies a les pressions de la
CNT. Poc després retornà a Extremadura com a cap de la 91 Brigada Mixta i
intervingué en l'ofensiva vers Llerena i Fuente de Cantos, poblacions de
Badajoz. Cap al final del conflicte bèl·lic va estar a punt de ser afusellat
per la reacció estalinista a Puebla de Alcocer (Badajoz), però, derrotats els
comunistes pel Consell Nacional de Defensa, s'encarregà, en substitució de José
Sabín Pérez, de la 37 Divisió de l'Exèrcit republicà fins el 29 de març de 1939
quan cessaren els combats. Detingut pels franquistes al port d'Alacant
(Alacantí, País Valencià), va ser internat als camps de concentració d'Albatera
i de Porta Coeli. Aconseguí fugir i, després de creuar la Península a peu,
passà el gener de 1940 a França, on fou internat al camp de concentració
d'Argelers. Després s'enrolà en el III Batalló del 23 Regiment de Marxa de
Voluntaris Estrangers amb base a Barcarès i fou hospitalitzat un temps a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a causa d'una malaltia. Quan l'ocupació de
França pels nazis, va ser confinat al camp de concentració de Sètfonts i
posteriorment treballà de pagès i de llenyataire a les zones de Montalban i
d'Albertville, alhora que participà en tasques amb la Resistència francesa i
fent d'estafeta per al grup de resistents dirigit per Francisco Ponzán Vidal.
En aquesta època contactà amb Manuel González Marín. Quan la pressió de la
policia del Govern de Vichy fou insuportable, va marxar cap a París. Cap el
1944 a la capital francesa formà part del Comitè Regional de la CNT (Liberto
Ros Garro, Manuel González Marín, etc.) i va fer amistat amb Ramón Álvarez
Palomo. Després de l'Alliberament, fou el primer secretari de l'acabat de crear
Comitè Regional d'Extremadura de la CNT, amb seu a Narbona (Llenguadoc,
Occitània), i tresorer de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), a
París. El maig de 1945 assistí a París al primer congrés confederal de l'exili
i el 18 de novembre d'aquell any fou un dels signataris, en nom del Comitè Regional
d'Extremadura de la CNT, del manifest «Con España o contra España», sempre des
de les files dels «col·laboracionistes» o «possibilistes», grup del qual assumí
la tresoreria del seu primer Subcomitè Nacional. En aquests anys entrà a formar
part de la Gran Lògia Maçònica de França. En 1946 col·laborà en España Libre
i viatjà clandestinament en missió orgànica a Barcelona (Catalunya), dimitint
poc després del seu càrrec en el Subcomitè Nacional. Deixà Tolosa de Llenguadoc
buscant feina i es guanyà la vida fent soles d'espardenyes i d'estibador al
port de Marsella (Llenguadoc, Occitània). Després s'embarcà de fogoner en
vaixells de passatgers, mercants i petroliers –realitzà viatges amb un mercant
francès de jueus del nord d'Àfrica, especialment de Marroc, cap al naixent
estat d'Israel–, però un greu accident l'obligà a abandonar la navegació i
entrà a fer feina de planxador d'uniformes en la Marina. En 1957 publicà el
llibre El socialismo, sus medios y sus fines. Conferencia organizada por la
Federación Local de París i realitzà un llarg viatge clandestí orgànic
arreu de la Península, on palesà la decadència confederal. En 1958 publicà a
París l'Informe de la misión que he realizado en España el 14 de febrer al 5
d'abril de 1958. A finals dels anys cinquanta formà part de la comissió,
amb Cipriano Mera Sanz i altres, que engegà els contactes tendents a la
reunificació confederal de 1960. En els anys seixanta treballà en un taller de
confecció i milità en la Federació Local de París de la CNT. En 1965 formà part,
amb Antonio Barranco Hanglin i Calderón, de la comissió de suport a
l'estratègia cincpuntista i formà part de la tendència agrupada al
voltant del periòdic Frente Libertario. En 1976, després de la mort del
dictador Francisco Franco, s'instal·là a Barcelona i participà en la
reorganització confederal i en una de les reunions preparatòries de l'assemblea
de reconstrucció de la CNT que se celebrà a Sants. En 1977 col·laborà en
diversos tallers maçònics barcelonins. En 1979 publicà el llibre Recuerdo y
consideraciones de los tiempos heroicos. Testimonio de un extremeño. En
1983 entrà a formar part, amb el nom simbòlic de Proudhon, de la Lògia
Justícia Núm. 7 de la maçoneria. El 21 d'octubre de 1984 participà en un
homenatge públic maçònic davant la tomba del pedagog anarquista Francesc Ferrer
i Guàrdia. Olegario Pachón Núñez va morir el 25 de juny de 1996 a Llerena
(Badajoz, Extremadura, Espanya) i fou enterrat al cementiri de Bienvenida.
---
Olegario Pachón Núñez durant la guerra civil
D'esquerra a dreta: Martín Alandí Pomer, Miguel García Vivancos i Olegario Pachón Núñez (París, 1957)
---
D'esquerra a dreta: Juan Manuel Molina Mateo, Dolores Iturbe Arizcuren (Lola Iturbe) i Olegario Pachón Núñez (Llar Mundet de Barcelona, juny de 1983). Fotografia d'Antonia Fontanillas Borràs
Olegario Pachón Núñez
---
---