pinho

---

Adelino de Pinho (1885-?)

El 21 de gener de 1885 neix a Vale de Cambra (Aveiro, Nord, Portugal) el pedagog anarquista Adelino Tavares de Pinho. Sos pares es deien Francisco Tavares de Pinho i María de Jesús Almeida. Analfabet fins l'edat adulta, s'instruí de manera autodidacta en els cercles culturals anarquistes. D'antuvi treballà de comptable. A principis de segle vivia a Porto (Porto, Nord, Portugal). En 1904 traduí el follet de la conferència de Josep Prat A's mulheres, per a la «Biblioteca do Despertar» i en 1905 formava part del grup «Propaganda Libertária» de Porto. Decidí emigrar amb Brasil amb idees de renovació pedagògica i el 20 d'octubre de 1906 arribà a Belém do Pará (Pará, Brasil). A Campinas (São Paulo, Brasil) treballà de conductor a la «Companhia Paulista de Estradas de Ferro», la companyia ferroviària de la zona. A mitjans de 1907 treballava de professor a l'escola llibertària de Campinas. L'Escola Social de la Lliga Obrera de Campinas, inaugurada el 24 de febrer anterior, va ser una iniciativa d'ell i de Renato Salles. El 13 de desembre de 1908, al final de l'any escolar, Adelino de Pinho va fer a la Lliga Obrera de Campinas la conferència «Pela educação e pelo trabalho», on exposarà les seves idees sobre l'educació racionalista, plenament en la línia de Francesc Ferrer i Guàrdia, idees que seran emprades en futurs projectes pedagògics; aquesta conferència va ser publicada l'any següent en fullet a Porto. En data imprecisa retorna a Porto, on es relacionà amb l'anarquista Neno Vasco, i l'octubre de 1911 regentava la llibreria «Ideal», al número 65 del carrer Flores de Porto. En 1912 el trobem de bell nou a São Paulo (São Paulo, Brasil), amb João Penteado, immers en la creació d'escoles modernes ferrerianes. Entre 1913 i 1919 dirigí l'Escola Modena Núm. 2, al barri de Brás de São Paulo, que havia estat encapçalada anteriorment per Florentino de Carvalho, desenvolupant un programa d'alfabetització i d'emancipació cultural important; aquest projecte pedagògic comptà amb el suport econòmic de diversos sindicats, entre ells la Federació Obrera de São Paulo (FOSP) i la Confederació Obrera Brasilera (COB). Les Escoles Modernes van ser tancades per la Direcció General d'Instrucció Pública de l'Estat de São Paulo amb l'excusa d'una explosió en una casa de Brás on morí el director de l'Escola Moderna Núm. 3 de São Caetano do Sul (São Paulo, Brasil). Després de ser detingut el maig de 1919 i amb la prohibició d'exercir la docència a la capital, passa amb les seves propostes pedagògiques a l'interior del país. A Poços de Caldas (Minas Gerais, Brasil), obrí una escola en un aula improvisada al seu domicili, on alfabetitzà bona part dels infants de la població. Durant molts d'anys a Poços de Caldas mantingué una estreta amistat amb l'activista anarquista i feminista Maria Teresa Carini (Teresina). En 1919, en ple ambient entusiasta de l'època, va escriure diversos articles en suport de la Rússia revolucionària i en 1920, influenciat per aquest procés revolucionari, publicà el fullet Quem não trabalha não come, inspirat en l'article 18 de la República dels Soviets. Aquesta postura «prosoviètica» es va relaxà força a partir de 1922, palesant la cara cruel del règim bolxevic. En 1933 assistí a una reunió a la seu de la FOSP, que en realitat va ser un muntatge d'un policia infiltrat del Departament d'Ordre Política i Social (DOPS). Constantment vigilat durant la dictadura de l'Estado Novo, es mantingué ferm en el seu anarquisme i el seu anticlericalisme, assistint a reunions i freqüentant les impremtes llibertàries. En 1945 era assidu del Centre de Cultura Social (CCS), on conegué Jaime Cubero i va fer conferències. En 1953 assistí al Congrés Anarquista Nacional celebrat a Urca (Rio de Janeiro, Rio de Janeiro, Brasil), al soterrani del domicili de José Oiticica. Durant un temps visqué a la colònia anarquista «Societat Naturista Amics de Nossa Chácara» (Nostra Granja), a Itaim (São Paulo, Brasil). El 27 de març de 1957 retornà a Portugal i visqué a Roge i a Macieira de Cambra (Vale de Cambra, Aveiro, Nord, Portugal). Segons algunes fonts aquesta tornada va ser definitiva, però segons alguns testimonis a mitjans dels anys seixanta es trobava de bell nou a São Paulo, no sabem si de visita o reinstal·lat. Col·laborà, a vegades amb pseudònims (Demócrito i Pinho de Riga), sobre diversos temes (educatius, antimilitaristes, antigovernamentals, culturals, etc.), en diverses publicacions anarquistes, com ara Acão Direta, Boletim da Escola Moderna, A Lanterna, O Início, A Plebe, A Rebelião, A Vida, A Voz do Trabalhador, etc. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. En 2012 s'edità una recopilació dels seus escrits sota el títol Pela educação e pelo trabalho e outros escritos.