---
Giobbe
Sanchini (1887-1951)
El 8 d'octubre de
1887 neix a Montelabbate (Marques, Itàlia) l'anarquista Giobbe Sanchini. Sos
pares es deien Gaetano Sanchini i Marianna Barbieri i vivien a Sant'Angelo in
Lizzola (Marques, Itàlia). Es guanyà la vida de venedor ambulant i fabricant de
pasta alimentària. Des de jove es decantà per les idees anarquistes, llegint
els diaris locals del moviment, especialment Germinal. En 1902, seguint
l'exemple de son germà, emigrà a Lucerna (Lucerna, Suïssa), però en 1906 retornà
a Itàlia per a fer un any i mig de servei militar. En 1911 decidí emigrar als
Estats Units i sortint de Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del vaixell San
Giovanni arribà el 26 de febrer de 1911 a Nova York (Nova York, EUA). Després
d'un temps en aquesta ciutat i en Framingham (Massachusetts,
EUA), s'instal·là a New Britain (Connecticut, EUA), on treballà
de paleta. El 27 de desembre de 1913 es casà a New Britain amb la immigrant
italiana anarquista Irma Cassolino –la policia nord-americana la considerava
més «perillosa» que son marit–, amb qui desenvolupà una intensa activitat
anarquista. Als EUA esdevingué amic del destacat propagandista anarcocomunista
Luigi Galleani, a qui va refugiar set setmanes quan aquest estava perseguit, i
es dedicà a distribuir el periòdic Cronaca Sovversiva, publicació en la
qual també col·laborà amb articles. També va ser amic de Nicola Sacco i
Bartolomeo Vanzetti. El juny de 1915 vivia a Needham (Massachusetts, EUA), al
número 48 de Brookline Street, però pocs mesos després tornava a viure a New
Britain, al número 63 de Laurel Street. El 7 de setembre de 1917 va ser detingut per
haver utilitzat fraudulentament l'oficina de correus per a recaptar diners per
a la defensa de Galleani, de Giovanni Eramo i d'altres anarquistes perseguits; jutjat
pel Tribunal de Hardford (Connecticut, EUA) amb sa companya per aquest delicte,
ambdós van ser absolts. El 16 de maig de 1918 va ser novament detingut. En
aquesta època refugià l'anarquista perseguit Carlo Valdinoci. Per les seves activitats
polítiques, el 24 de juny de 1919, amb sa companya embarassada i un fill (Emo)
i una filla (Ignea) nascuts als Estats Units, juntament amb altres anarquistes (Vincenzo
Di Lecce, Alfonso Fagotti, Giovanni Fruzzetti, Luigi Galleani, Tugardo
Montanari, Raffaele Schiavina i Giuseppe Solari), va ser expulsat dels EUA i
retornà a Itàlia a bord del vapor Duca degli Abruzzi. El vaixell atracà el
9 de juliol de 1919 a Nàpols i immediatament Irma Cassolino va ser detinguda per
a ser investigada i finalment pogué marxà cap a Sant'Angelo in Lizzola, mentre
que ell va ser detingut i enviat a la presó del Carmine de Nàpols i després lliurat
a les autoritats militars de Pesaro. Va ser acusat, juntament amb Di Lecce,
Fagotti, Montanari i Schiavina, de deserció, ja que no s'havien presentat a la
crida a files quan esclatà la Gran Guerra. Posat en llibertat a l'espera d'una
resolució de les autoritats militars, s'instal·là a Pesaro, on entre octubre i el
13 de desembre de 1919 publicà els cinc números de La Frusta Anarchica,
periòdic quinzenal que fundà. Aquesta publicació esdevingué un referent de l'anarquisme
«antiorganitzador», contrària a qualsevol forma d'organització estructurada i
permanent, tot considerant aquesta com a burocràtica i autoritària, però, a
diferència dels anarquistes individualistes, confià en el valor de l'acció
col·lectiva i en el paper jugat pel proletariat en el procés revolucionari. El gener
de 1920 La Frusta Anarchica esdevingué La Frusta, i, des de maig
de 1920 a finals de setembre de 1922 la seva seu es traslladà a Fano (Marques,
Itàlia); en aquesta publicació hi van col·laborar Benigno Biaschi i Ottorino
Manni, entre d'altres. També va publicar números únics, com ara La Sedia
Elettrica. En 1921 havia retornat a Sant'Angelo in Lizzola. Abans de l'arribada
del feixisme formà part del cercle anarquista de Pesaro «Novatore» i mantingué
correspondència amb destacats exponents del moviment anarquista italià i
estranger. Quan l'atemptat contra el teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia)
del 23 de març de 1921, sense reivindicar l'acció, La Frusta considerà
els motius que podrien haver mogut els autors, fet pel qual el juliol de 1921 va
ser jutjat i absolt. En 1922 edità i prologà el llibre de Georges Étiévant Dichiarazioni
di un anarchico. El 20 de juliol de 1922 el Tribunal Militar d'Ancona
(Marques, Itàlia) declarà el seu cas de deserció sobresegut. L'agost de 1922 La
Frusta es va veure obligat a cessar de publicar-se definitivament, però
continuà fent propaganda anarquista i promovent l'ajuda a les víctimes
polítiques. A Sant’Angelo di Lizzola va crear i dirigir un temps una fàbrica de
pasta, després treballà de paleta i milità en la Unione Arte Muraria (UAM, Unió
de l'Art de la Construcció), i finalment de supervisor d'obres públiques. En
aquesta anys vint, va ser estretament vigilats per les autoritats, que sovint
escorcollaven el seu domicili. En 1925 Irma Cassolino va morir de part, però la
nounada, Elide Sanchini, sobrevisqué. En 1926 envià els infants nord-americans,
Emo i Ignea, als Estats Units, a viure
amb el pare d'Irma. En 1929 va ser interrogat per les seves suposades relacions
amb Luigi Bertoni, propagandista anarquista establert a Suïssa, a qui va negar haver
conegut mai. L'1 d'abril de 1933 es casà amb Anna Giampaoli, actriu professional
de teatre i filla d'una família anarquista –tenia una germana anomenada
Anarchia Giampaoli. Es traslladà amb sa família a Forcella (Abruços, Itàlia),
on sembla que s'allunyà del moviment anarquista. En 1936 tingué a Teramo
(Abruços, Itàlia) un fill, Nivio Sanchini, que esdevingué amb el temps un
reputat comediògraf, director i actor teatral. En un informe policíac del 20 de
febrer de 1942 s'indicava que «s'estima més la companyia de persones de provada
fe feixista, participa vivament en les manifestacions patriòtiques i té una
actitud favorable al Règim». Inscrit en l'Opera Nazionale Dopolavoro (OND, Obra
Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada pel règim feixista, es
va comprometre a recaptar fons per la Fascio de Teramo, al qual no obstant això
no es va adherir, però en 1942 va ser eliminat del llistat de subversius.
Segons altres informes governamentals, i declaracions de sa família, sempre va
creure en el pensament anarquista. Després de la II Guerra Mundial, el 25 d'agost
de 1946, publicà a Teramo un primer número d'una segona sèrie de La Frusta
di Propaganda Anarchica, però no només sortí un altre número. Entre 1948 i
1949 col·laborà en números únics del periòdic Anarchismo, publicat per
Marcello Natoli a Palerm (Sicília) i Giuseppe Grillo a Nàpols. El maig de 1949
publicà un número únic de Frusta Anarchica a Nàpols. En aquesta època es
relacionà molt amb l'anarquista Nicola Recchi. Mantingué contracte amb els
anarquistes italians als EUA fins a la seva mort. Giobbe Sanchini va morir el
24 de desembre de 1951 a Pesaro (Marques, Itàlia). Deixà inèdit el text Le
origine dell'anarchismo.
---
Giobbe
Sanchini
---
Irma
Cassolino
---
Giobbe
Sanchini
---
Notícia
sobre la col·lecta de fons organitzada per la parella Sanchini publicada en el
periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 14 de juliol de 1917
---
Notícia
de la detenció de la parella Sanchini publicada en el diari New Britain
Herald del 16 de maig de 1918
---
Notícia
de l'ordre de deportació de la parella Sanchini, i d'altres companys, publicada
en el diari Norwich Bulletin del 19 de febrer de 1919
---
Capçalera
d'un número de La Frusta (1920)
---
Notícia
de la mort d'Irma Cassolino publicada en el periòdic ginebrí Il Risveglio
Anarchico del 14 de març de 1925
---
Giobbe
Sanchini
---
Portada
del primer número de la segona època de La Frusta del 25 d'agost de 1946
---
Giobbe
Sanchini de gran
---
---